LA PENYA

dilluns, 20 de febrer de 2017

    Quan entre dos amics sorgeix una atracció sexual, sovint apareix el conflicte d'haver de triar entre una cosa o l'altra: amics o amants, cosa que al revés no passa; quan una parella d'amants s'adona que també poden ser bons amics no tenen cap problema en ser les dues coses i, fins i tot, ho consideren molt positiu.

dijous, 16 de febrer de 2017

LA FISCAL, EL PATILLES I UN SENYOR AMB L'ODI REFLECTIT A LA MIRADA

     







    


   La fiscal en cap de Barcelona, Ana María Magaldi, va fer una roda de premsa per explicar i denunciar públicament els insults i improperis rebuts a la sortida del Palau de Justícia per part d'un grup que esperava a fora, posant especial atenció a un individu que , segons ella, se li va abraonar amb l'odi reflectit a la mirada, per dir-li que fotés el camp de Catalunya. Hi ha qui pensa, i jo ho comparteixo, que el que hauria de fer la senyora fiscal es denunciar els fets en un jutjat de guàrdia i deixar-se de rodes de premsa. Doncs bé, a rel d'aquests fets, l'inefable Eduardo Inda, periodista tot terreny, col·laborador en varis mitjans, sobre tot a la COPE i a 13TV, va deixar anar en el programa del dicharachero i incombustible Jiménez Losantos: "el nivel de violencia en Cataluña es muy superior al que se daba en el País Vasco, allí al menos no mataban fiscales o jueces, bueno, puede que alguno, pero pocos, esto de Cataluña es mucho peor....." Sí, on vas a parar, molt pitjor dir-li cul d'olla a algú, que engegar-li un tret al cap o col·locar una bomba lapa al cotxe d'algú altre. En fi, no direm que ens ve de nou i que no hi estem acostumats, però la veritat és que t'acaben posant dels nervis. L'únic aspecte positiu que en podem treure de tot aquest desgavell mediàtic, és que ells mateixos estan accelerant la desconnexió. Desconnexió total i definitiva.

dijous, 26 de gener de 2017

GRAN PARE

    Llegeixo a la premsa que el sr Mad Max, també conegut com a Mel Gibson, serà pare per enèsima vegada als 61. Hi ha qui pensa que fins i tot en la biologia els homes tenim avantatges. Jo no hi estic d'acord. Per a mi la dona ho té molt millor en aquest sentit: a partir dels 50 s'obliden del tema de la regla i dels embarassos. I si a més tenen la bona pensada de separar-se o divorciar-se, poden arribar a viure una segona adolescència. En canvi nosaltres, els mascles, ja ens veus amb 70 tacos amb les pastilles blaves i preservatius. Sí, preservatius, perquè si ens ho fem amb dones joves no és només per deixar-les embarassades.

dijous, 12 de gener de 2017

R.I.P. Rock in pace

     L' han anat palmant en aquest últim any, el 2016. Uns eren molt grans-en tots els sentits- altres havien anat creixent i tots ells havien amenitzat nits de festa, llargues sobretaules, trobades sexuals i tardes desesperades de la meva, gairebé, longeva vida. 

    Aquests són, eren i seran sempre, en ordre de desaparició: 

 

 











   Déu els hagi perdonat. Únics i irrepetibles, cap d'ells no ha deixat successor, menys l'últim que, en ser una mort política i no física, un altre ocuparà el seu lloc. My god....


dimecres, 21 de desembre de 2016

La teutona i el llatí

     L'altre dia em vaig topar a La Vanguardia amb un article titulat Teutons i Llatins, firmat per en Lluis Racionero. Aquest títol em va cridar l'atenció. L'article pròpiament dit, no. M'interessa poc en Racionero. Més ben dit, no m'interessa gens. Així, doncs, el tema em va fer pensar en les diferències o similituds que poden existir entre alemanys i mediterranis. Inevitablement vaig acabar recordant una relació entre una alemanya i un català. Entre una alemanya jove, alta, rossa, ulls blaus i somriure provocador ( aquella mena de somriure que vol dir no estic somrient perquè estigui especialment contenta, somric perquè tu m'interesses, pardal) i jo. Ella parlava alemany i anglès, jo català, castellà i un anglès primari: whats your name, How are you, Fine, thanks i coses així. La nostra comunicació verbal era impossible. En canvi vam ser capaços d'establir una comunicació sense paraules. Gestos, mirades, sons guturals, senyals....Vam descobrir tot un món en el tema de la comunicació gestual i sensorial...el valor dels silencis....D'això ja fa molts anys i va ser una relació que va durar poc, un estiu a tot estirar. Curta però intensa. Després, en tots aquests anys, he tingut diverses relacions. Unes curtes, altres més llargues...algunes dignes de recordar, d'altres millor oblidar...En tots aquests cassos van ser amb noies nacionals. És a dir, parlàvem el mateix idioma. Això significa llargues converses tot prenent un cafè o uns gin-tònics segons el cas, parrafades amb oracions subordinades, frases gramaticalment ben construïdes, pronoms febles correctament ubicats, matisacions del llenguatge i del seu significat quan convenia, hem de parlar dels nostres gustos sexuals, del què sentim, d'allò que volem...no vas entendre el que et vaig dir, potser vaig malinterpretar...potser volem coses diferents...Invariablement l'intercanvi de paraules comporta una problemàtica afegida. Sovint discutim no per arribar a un acord, sinó per imposar el nostre punt de vista al contrari. La relació que vaig tenir amb l'alemanya ( l'anomeno així perquè no recordo el seu nom. Si les paraules no importaven, encara menys els noms) va ser especial. No he aconseguit aquest nivell de comunicació mai més amb cap altre ésser viu. Les paraules, tan valuoses a l'hora de llegir i escriure, poden despistar a l'hora d'establir una comunicació entre iguals.

dijous, 23 d’abril de 2015

LA TRANSFORMACIÓ

    Die Verwandlung ( La Transformació), títol original en alemany, també traduït com La metamorfosi, es el conegut relat de Franz Kafka que en aquests dies acompleix cent anys de la seva publicació. Va ser escrit en 20 dies, entre el 17 de novembre i el 7 de desembre de 1912. Jorge Luis Borges el va traduir de l'alemany i mai va entendre perquè sempre s'havia conegut com a La metamorfosi, ja que afirmava que si l'autor ho hagués volgut així l'hagués titulat Die metamorphose directament.
                    
         

         El protagonista del relat es lleva un dia transformat amb una criatura no identificada, tot i que es tendeix a ser reconeguda com una panerola gegant. Tal i com passa amb el monòlit de 2001, la història està oberta a múltiples interpretacions: el tractament d'una societat autoritària i burocràtica envers els individus diferents, el quals queden anorreats davant la maquinària institucional, situacions d'aïllament quan ens trobem amb malalties greus, l'egoisme humà quan s'aconsegueix una situació de benestar, o   la manera en què es veia el propi Kafka, com un jueu en una societat de gentils o com es podia arribar a sentir com a persona, etc, etc...
       Després de rellegir varies vegades el relat de Kafka he gosat en confegir la meva propia interpretació la qual, gairebé podria arribar a afirmar, encara ningú l'ha fet fins ara: en Gregor Samsa està compromès i és a punt de casar-se, la qual cosa en realitat no desitja. És una situació que s'ha trobat gairebé sense buscar-ho i no sap com sortir-se'n. La sensació d'angoixa i desesperació davant el que li espera la resta de la seva vida (en aquella època no es contemplaven divorcis ni separacions) és tal, que en Samsa se sent com una veritable panerola. 
       Llibre molt recomanable per regalar per Sant Jordi, junt amb la rosa, a la respectiva.    

dimarts, 18 de novembre de 2014

CENT FRANCTIRADORS I UNA CANÇÓ

     Travesso un toll d'aigua sense adonar-me que les botes velles no impedeixen filtracions i els mitjons xops deixen anar un so anguniós a cada passa que dono i busco la manera de distreure uns sentits que ja fa temps que han deixat de sentir i respiro i penso i canto una cançó que ja fa temps que conec però que fins ara no he prestat atenció now in Viena there is ten pretty women there a shoulder  were death.....ai,ai,ai,ai, take this waltz, take this waltz i arribo a la ciutat i cent franctiradors m'apunten amb les seves armes automàtiques no disparen però m'apunten i penso que potser ja ha arribat l'hora de sortir a pit descobert i que el dimoni se me'n porti.

    Take this waltz. take this waltz.  

divendres, 31 d’octubre de 2014

EL PROCÉS







EL PROCÉS. Títol d'una obra del meu creador, Kafka. El procés català, si no fos pels personatges esperpèntics de l'Espanya profunda, podria definir-se com a kafkià. La tradició independentista catalana ve de lluny. Anys enrere, no gaires, els seguidors d'aquesta proposta eren minoritaris i, gairebé, marginals. Ningú se'ls prenia seriosament. Ara la gent surt amb estelades i samarretes grogues exigint el dret a decidir. Em sembla molt bé. De fet, sóc independentista, per qüestions pràctiques i per sentiment. Però quants d'aquests ciutadans de bé, festius i alegres, convençuts de la seva posició,  la mantindrien en cas de trobar-se en un conflicte seriós? No parlo de revolucions, ni d'agafar armes ni de construir barricades en mig del carrer. No parlo de jugar-se la vida. Parlo de jugar-se alguna cosa que consideressin important per a ells. La majoria tornarien cap a casa.  Amb això no vull dir que no estigui d'acord amb el fet que un poble no tingui tot el dret del món a sortir al carrer a demanar el que els hi sembli de forma massiva un cop saben que no hi ha perill. I també és cert que no és temps per heroïcitats, ni és cosa que s'hagi d'exigir a un poble. Només penso que la societat actual, la nostra societat, ha esdevingut un ens bla i acomodatici.  

Aclariment:  he parlat en tercera persona i, per tant, no m'he inclòs amb el grup de ciutadans alegres i festius per dues raons: no he estat en cap manifestació en la meva vida i no tinc res a perdre en cas que s'hagués de perdre alguna cosa per aconseguir la independència.

dijous, 3 de juliol de 2014

        Tinc una teoria: les dones guapes són avorrides i les lletges divertides. Això no vol dir que no m'agradin les dones guapes, però posats a triar em quedo amb una dona lletja. Evidentment això és una regla general amb totes les excepcions possibles. Dit això, s'hauria de definir què és una dona lletja, com ha de ser una femella per ser considerada lletja. Tot i que la bellesa pot ser un concepte subjectiu, tots tenim al cap com és una dona guapa. És més, hauríem de definir què és ser divertit i què avorrit. Així, doncs, la meva conclusió seria que la bellesa és avorrida i la lletjor divertida, en el benentès que tot allò que surt de la norma i la convenció resulta més atractiu.

diumenge, 15 de juny de 2014

ROSA ROJA SOBRE FONS NEGRE





     La noia entra al menjador tímidament i observa encuriosida el seu voltant. Ho mira tot detingudament, s'apropa als objectes, pregunta sobre la identitat de les fotos exposades damunt el moble. Dona una volta sobre si mateixa i es fixa en l'únic quadre que hi ha penjat a la paret. La pintura és d'una senzillesa aclaparadora: una ampolla amb una rosa a dintre, sobre un fons fosc.
- Qui la pintat?.-pregunta la noia.
- Jo- contesto amb convenciment.
- Tu? No m'ho crec. Des de quan pintes?
- Ara ja no pinto. Anys enrere, quan era  més jove, m'hi havia aficionat. Fins que vaig adonar-me que no tenia talent per la pintura i ho vaig deixar.
- No m'ho crec. A més, el quadre està firmat com a M. Mateu i no et dius pas així.
- És el pseudònim que feia servir en aquella època.  És una pintura lletja, correspon a la meva època fosca: observa els tons grisosos i negres amb traces bastes i gruixudes  del fons. Aquí ja es veu que no tenia ni idea d'utilitzar el color. Això per no parlar de la rosa: és l'objecte central del quadre però no destaca, hagués hagut d'utilitzar un roig més vistós i donar-li més lluminositat.
Finalment la noia s'ho creu. Opina que l'ampolla està ben dibuixada i creu que hauria de continuar pintant. El fet que s'hagi empassat la meva mentida m'omple de satisfacció. Sempre m'ha agradat enganyar les dones i treure'n profit. Gràcies els meus enganys he aconseguit emportar-me-les al llit, que em paguin els meus capricis, que m'obsequïn amb regals cars, que em cuidin com si fossin mares amatents i que em deixin en pau quan ja no les necessito. Fins i tot m'agrada enredar-les quan no en trec cap profit, com és aquest cas, només pel plaer d'enganyar-les. Em dóna una sensació de poder, d'estar per sobre d'elles, de tenir el control.
      La noia se'n va i em preparo el sopar. Poso la tele i a la pantalla hi apareix una noia amb una escopeta retallada apuntant a un xitxarel·lo amb cara d'acollonit. La noia disparà i li fot un forat com un puny al pit del paio que cau fulminat. Llavors penso que, potser, la noia no s'ha cregut que jo era l'autor del quadre, que només ho ha fet veure, que realment ha estat ella qui m'ha ensarronat fent-me creure el que jo volia. Me'n vaig a dormir amb aquesta idea al magí. Angoixat, em passo la nit donant voltes al llit sense poder dormir. Sí, definitivament, m'ha enganyat. És ben bé que no te'n pots refiar, de les dones.





dimarts, 10 de juny de 2014

NOBUYOSHI ARAKI

   Araki ( 25 de maig de 1940) Fotògraf japonés, continguts eròtics. Les seves instantanies no capten un erotisme sensual i amable, busca més aviat la imatge dura, crua i fins i tot, en algunes ocasions, inquietant. La part més fosca de la sexualitat, de l'ull directe al cervell. Va realitzar un treball el tema del qual era la prostitució en un barri de Tokio. No hi ha llum sense ombra. I viceversa.




diumenge, 18 de maig de 2014

    Des de fa cosa de mig any que sóc usuari de Twitter. Últimament hi ha hagut alguns casos de gent que ha tingut problemes legals per escriure twits considerats injuriosos, amenaçadors o per fer apologia de la violència o del terrorisme. És evident que hi ha molt sòmines voltant per la xarxa que no sap comunicar-se com una persona normal, però també em sembla una evidència que aquells que decideixen quines són les opinions punibles ho fan sota una ideologia determinada. A partir d'ara haurem d'anar amb peus de plom a l'hora d'abocar opinions a la xarxa, sobre tot quan són contraries al poder establert. Això té el seu aspecte positiu: com en els anys del franquisme, els que expressem opinió en l'àgora virtual ens haurem d'esforçar per tal de ser creatius i enginyosos per mirar de burlar la censura i, així, poder expressar el nostre parer sense acabar a la garjola. Segur que tomba, tomba, tomba...

diumenge, 13 d’abril de 2014

L'HOME MARCAT

      A través de l'estreta finestra de la seva habitació, en G podia veure una part del carreró fosc i pudent on hi habitaven éssers sense ànima, derrotats abans d'iniciar la batalla, perduts en el fons de l'ampolla. Crits i batusses. El barri s'havia tornat perillós. La ciutat és un gran transatlàntic amb bots salvavides insuficients, els de tercera classe no sobreviuen al naufragi. Després de la dutxa es va mirar al mirall, les marques del coll eren ara més visibles que dies enrere; just sota la nou una marca vermella encerclava uns punts moradencs. No recordava haver-se donat cap cop ni ferit amb res, tampoc no s'havia gratat, no li feia picor; no podia ser el frec deixat per una peça de roba gruixuda, era ple estiu i, amb la calor, s'acostuma a anar espitregat. Potser havia menjat algun aliment en mal estat, cosa que no seria gens rara. Mira de no pensar-hi més. Una setmana després les marques del coll es mantenien ben visibles i, a més, li havien aparegut uns blaus als braços i als canells. En G va començar a pensar que, realment, estava malalt, Ni per un moment, però, se li va acudir la possibilitat d'anar al metge. Al carrer, sota un sol abrusador, era l'únic passejant que ocupava la vorera polsosa. Fins i tot en un barri com aquell la gent fotia el camp de vacances. D'un tros lluny va veure apropar-se una noia vestida de negre amb un fulard carbassa al coll. Quan passa pel seu costat, ella li dedica un  somriure. En G va pensar que no hi havia cap motiu perquè ningú li dediqués un somriure. Cap al vespre es va dirigir al número 5 del carrer Casavella. Va prémer el timbre de l'entresòl, rera el brunzit es va obrir  la porta del carrer i, a continuació, es va endinsar en la llum esmorteïda del vestíbul. La porta del pral. 2ª era oberta. Al passadís, una noia vestida amb cuir negre, botes amb taló de pam, antifaç, un fuet a la ma dreta i unes manilles a l'esquerra, (el fulard carbassa se l'havia tret), l'esperava amb posat amenaçador. Després de rebre l'ordre, en G es va posar de quatre grapes i li va llepar les botes. Ara rebria un càstig sever, havia fet esperar a la seva mestressa.    

dilluns, 24 de març de 2014

NO SOM RES

    En un moment en què es reivindica la figura de Suárez, la transició, els valors patris, el Rei,  la unidad del destino en lo universal i la mare que les va parir, també és bon moment per recordar els vells cantautors que, amb les seves boniques cançons i melodies, proclamaven el seu amor al proïsme i reivindicaven una societat més justa i igualitària, amb la voluntat de fer del món un lloc millor, un espai on la gent de bé pogués caminar agafada de les mans tot dansant una bella melodia. Oi.      

dimarts, 11 de març de 2014

UNA VIDA PROFITOSA

     La sang havia deixat un rastre per tot el passadís. No trigarien en trobar-lo. Tenia les hores comptades. Li va passar tota la vida pel davant. Havia estat una existència profitosa: havia guanyat molts diners, havia estat amb un munt de dones, sempre havia vestit amb roba cara, havia gaudit d'àpats deliciosos, festes, viatges. Hores després va morir dessagnat en un racó de l'habitació, ignorant que, de fet, mai l'havien buscat. No era important per a ningú.