L'EFECTE MIRALL (3 I ÚLTIM)

                La consulta de la psicòloga Marga Casagolda estava situada a la planta baixa d'un edifici de nova construcció a l'extrem sud de la ciutat. Quan en Gori Maguí va trobar-se davant la doctora Casagolda es va sorprendre, res no era com s'ho havia imaginat. Va donar una ullada al seu voltant; no hi havia cap
divan a on ell s'hi pogués jeure, tampoc hi havia estanteries plenes de llibres d’en Freud però, el que més li va sobtar, va ser l’aspecte de la doctora: portava unes ulleres de pasta enormes amb vidres foscos, els
cabells tenyits de vermell, anava molt maquillada i lluïa un escot generós. Tot i el seu
aire informal, en Gori Maguí va poder adonar-se que la doctora Casagolda era una
professional freda i distant, que en cap moment permetria la més mínima aproximació.
Després d’algunes preguntes de tanteig, la psicòloga es va treure del no res una mena
de qüestionari i li va explicar la importància d’aquell test i va començar
l’interrogatori: “Creu que és una persona sociable?” “Té la sensació que la gent se’l
mira pel carrer?” “Li molesta que li portin la contrària?” I vinga fer preguntes. Allò era
molt semblant als exàmens psicotècnics que fan en els departaments de RRHH de
qualsevol empresa. Al cap d’una hora es va acabar la sessió. En Gori Maguí va
preguntar a la doctora a quina conclusió havia arribat, a la qual cosa la psicòloga va
respondre que a cap, que era massa aviat, que havia d’evaluar el test, que necessitava
més sessions i que si tomba i que si gira. Va sortir de la consulta força decebut; ni tan
sols havia tingut l’ocasió de parlar-li de la seva infantesa, ni de la seva vida sexual, ni
dels seus somnis més íntims; quina mena de psicòloga era aquella? No hi pensava
tornar mai més.
          
      Es feia tard i el Monk s’anava omplint de gent, com corresponia a un divendres
a la nit. Els cambrers feinejaven amb diligència i el propietari del local, un home gros
i amb cara de felicitat, s’ho mirava del fons de la barra estant. En Gori Maguí va
cridar la Mònica per tal de pagar-li les consumicions; tenia l’estómac buit i estava un pèl
marejat. La Mònica, a l’hora de tornar-li el canvi, li dedicà un somriure ample i generós.
En Gori Maguí va pensar que es tractava d’un gest capritxós i gratuït. Va dur-se el
got a la boca per tal d’escurar-lo, però les restes dels glaçons i el tros de llimona van
obstaculitzar el camí lògic del rajolí, el qual va escampar-se per la barbeta i el coll. Va
agafar un tovalló de paper que havia quedat entre mig del canvi que la Mònica li havia
tornat, es va eixugar, va llençar el tovalló a terra, va guardar-se el canvi a la cartera i
va sortir del local. A fora feia fred. Es va cordar fins a dalt i es va aixecar el coll de la
jaqueta i, xino-xano i cap cot, es va dirigir cap a casa seva, un piset buit i fred situat al
barri de la Creu Alta, prop de l’hotel Urpí, sense saber que la Mònica havia col·locat
entre el canvi un tovalló de paper a on hi havia escrit el seu número de telèfon i un
missatge que hi deia: “estic lliure a partir de les 2”.

L'EFECTE MIRALL (2)

          En Marc Col Fil, amic i company d'en Gori Maguí, músic aficionat i gran coneixedor de la dona (de la seva, concretament) li havia parlat d’una clínica molt bona,
a on havia estat ingressat anys enrere, quan havia patit un problema hepàtic de
certa gravetat i que va poder superar de forma satisfactòria, gràcies al bon ofici dels
professionals de la clínica en qüestió. En Gori Maguí va anar a visitar-se a tan
il·lustre institució mèdica; durant un parell de setmanes li van estar fent tot tipus de
proves, reconeixaments, anàlisi, TAG’s, radiografies i tocaments de tota mena.
Finalment el diagnòstic fou molt clar: a banda d’un lleu sobrepès, d’uns pulmons
tacats de nicotina i un fetge amb certa graduació alcohòlica, no existia cap enfermetat
incurable ni cap òrgan irrecuperable; hauria de fer una dieta equilibrada, una mica
d’exercici, res de fumar i reduir ingesta alcohòlica. Per arribar a aquesta conclusió no
l’hi hagués calgut tal despesa de temps i diners.
            En Gori Maguí intuïa que alguna cosa li passava, alguna cosa que aquells
ninots en bata verda i aires de grandesa no havien estat capaços de trobar. Llavors
va pensar que si el seu problema no era físic podria tractar-se d’una qüestió mental.
Aquell defalliment, l’angoixa, els estats d’ànsia en què es despertava algunes nits,
amarats de suor i amb palpitacions, tot plegat, què significava? Estava perdent la
raó? S’havia convertit en un paranoic, en un esquizofrènic? Aquesta vegada no va
consultar res per Internet.
              L'Alba, una col·lega del despatx de 33 anys, bruna i puta, amb qui va tenir un embolic, li havia parlat molt bé d’una psicòloga la qual havia estat de gran ajuda
en moments difícils. De fet, l'Alba era una persona molt inestable i amb un caràcter
complicat. Encara ara no s’explica com va ser capaç d’enrotllar-se amb ella, potser el
fet de trobar-se-la un dia en el lavabo d’homes amb les faldilles amunt, les calces avall i
masturbant-se havia estat definitiu.
         En Gori Maguí creia que la psicologia era una estafa i els psicòlegs uns
aprofitats, que t’emboliquen amb la seva xerrameca i que l’únic que pretenen és fotre’t
els quartos. Desesperat com estava, es va agafar en el ferro roent de la psicoanàlisi, no
veia altra solució. Va demanar a l'Alba el telèfon de la curandera de cervells i hi va
concertar una entrevista.

L'EFECTE MIRALL (1)

         En Gori Maguí havia finalitzat la seva jornada laboral en el departament de

vendes de LTD, empresa la qual té la seva seu en la Torre Mil·lènnium, l’edifici més

alt de la ciutat, situat al vell mig del nou centre neuràlgic, entre El Corte Inglés

i els jutjats i just davant del llac que presideix el Parc Catalunya. Un cop al carrer, en

Gori Maguí aixecà la seva testa coronada per observar el despertar dels fanals que,

mandrosos, anaven obrint els ulls en mig de la fosca. Poc més de les 6 de la tarda i

ja era negra nit. Temps enrere, no gaire, aquest fet l’hagués enutjat i deprimit; la falta

de llum i de calor li suposaven un perjudici. Ara això no l’afectava, donat que sempre

estava deprimit. En Gori Maguí va encendre una cigarreta, com fa tothom a l’hora de

sortir de les oficines, escoles, botigues, bars i perruqueries, ansiosos de fum i nicotina

i quitrà; en el cas dels fumadors, els no fumadors queden exclosos d’aquest ritual. Va

enfilar l’Eix Macià amunt i després va tombar a la dreta per Francesc Lairet, fins arribar

al Monk, bar a on s’hi podia prendre una copa tranquil·lament, escoltar bona música i

ser servit per personal qualificat. Això últim era una qüestió molt important pel nostre

home; l’atur havia fet que personal arribat de diversos sectors haguessin trobat en

l’hostaleria un refugi a on poder treure el ventre de penes. En Gori Maguí era una

persona que freqüentava sovint cafeteries, bars i restaurants i en els últims temps

havia vist i sofert la davallada qualitativa de cambrers i personal del sector.

           Com és possible que en una societat tan competitiva i exigent es menystingui

d’aquesta manera una indústria tan important en aquest país?

               El Monk era diferent, perquè allà hi treballava la Mònica, una cambrera

professional, guapa i simpàtica que feia molt bé la seva feina. En Gori Maguí va
demanar un gin-tònic, com d’habitud; ginebra Bombay Sapphire i tònica a parts iguals
i un troç de llimona, res de cogombre, com fan ara en els restaurants modernillos.
En Gori Maguí no estava en contra de les innovacions en matèria de combinats,
sempre i quan fos per a millorar. Per l’amor de Déu.
           El local era buit, tranquil, net, amb aquella olor tan característica d’ambientador i,
el més important, era que la Mònica podia prestar-li tota la seva atenció i, fins i tot, fer
petar la xerrada una estona. La Mònica solia mostrar-se simpàtica amb tothom.
               Quan una dona de tarannà franc i obert t’ofereix, de sobte, la seva atenció i
simpatia a través de mirades suggerents i somriures encisadors, no et facis il·lusions, el
més probable és que , senzillament, està de bon humor perquè la nit anterior ha reblat

el clau de forma satisfactòria.

             Va començar a entrar gent al bar i la Mònica va deixar-lo per anar a atendre

a una clientela assedegada i amb ganes de gresca. Durant l’estona que havia estat
parlant amb ella, s’havia trobat còmode, relaxat, gairebé de bon humor. Ara tornava a
estar trist i emprenyat. D’un temps ençà s’havia trobat malament; tenia un mal de cap
persistent, sempre estava cansat, desmotivat, aïrat; defugia  la gent, no agafava mai
el telèfon i la seva activitat ociosa es limitava a passar-se hores davant la televisió.
Temps enrere, no gaire, el divendres a la tarda, després de plegar, era un moment de
fer plans, de quedar amb gent, de fer tot allò que no havia pogut fer durant la setmana,
de nits de confidències i carícies. Ara això no importava, donat que no hi havia res
que l’importés. S’havia començat a preocupar per aquest estat de lassitud i apatia que
no el deixava viure; havia buscat per Internet possibles malalties amb els símptomes
que ell patia; va trobar un reguitzell inacabables de malalties  i dolències: úlcera,
gastrointeritis, insuficiència renal, hepatitis A,B i C, problemes de circulació, problemes
coronaris, artritis, artrosis, edema pulmonar.......i així fins a una cinquantena de casos.
Es va espantar. No recordava l’última vegada que havia anat al metge, d'això feia molts
anys, moltíssims, però havia arribat el moment de decidir-se; passat els quaranta tot es
veu d’una altra manera, i en Gori Maguí ho veia tot molt negre.

      La imaginació fou donada a l'home per compensar-lo per allò que no és, i el sentit de l'humor per consolar-lo per allò que és.  

                                         

                                      Francis Bacon

AMOR FOU

     Tot i la prosa llepada de què fa gala, en Javier Marías és un dels meus escriptors preferits. Des d'aquell llunyà All Souls ( Todas las Almas) de meitats del 80, he anat devorant amb devoció totes les novel·les que s'han anat editant d'aquest autor madrileny i madridista. En realitat té un parell d'obres anteriors a All Souls, que encara no he llegit i em penso que no ho faré mai. En una ocasió vaig llegir en una entrevista que el mateix Marías admetia que en aquestes  novel·les primerenques havia utilitzat un llenguatge excessivament retòric i pretensiós, defecte que atribuïa a la seva joventut. No cal donar-hi més voltes.

     Les històries que crea Javier Marías acaben atrapant-me de forma obsessiva, potser perquè és capaç de crear uns mons i una atmosfera que puc reconèixer amb facilitat i uns personatges els quals em sento identificat o m'agradaria sentir-m'hi. En qualsevol cas entenc el què m'explica, cosa que no puc dir de tot el que llegeixo.

             Los enamoramientos, última novel·la d'en Marías, és una història a on s'hi barreja seducció, passió, relacions de parella, amor i mort; en definitiva, temes tan recurrents com efectius. El personatge central s'enamora d'un subjecte poc recomanable, el qual està enamorat d'una tercera persona, la qual està casada amb un subjecte el qual, només començar la novel·la, maten a ganivetades en meitat del carrer sense motius aparents. Com es pot veure, una trama ben senzilla.

             En un moment de la història un personatge li diu a un altre: " Ens agradaria creure que som els escollits, però sovint tan sols som els disponibles" 

             Ah! ja ho veuen. Ens passem bona part de la nostra vida cercant la mitja taronja, la persona que encaixi com un guant a les nostres necessitats sense advertir que, amb una mica de bona voluntat, la veïna soltera (o veí) del segon primera és la persona que ens alegraria l'existència.

    

NEU ARRAN DE COSTA

   

         Com venen advertir-nos des de fa quinze dies, cal estar preparat per l'onada de fred siberià i nevades en tot el territori. La línia de temperatura dels mapes del temps desapareix sota la pantalla de la tele, a través dels mitjans de comunicació es proclama el fi dels temps, s'anuncia una nova era glacial, la vida ja no serà com l'hem conegut fins ara i en Niño Becerra ens explica el significat de les isòbares i en Tomàs Molina assegura que la crisi durarà deu anys més. 

      Jo, valent de mena, aquesta nit aniré a donar un tomb pel passeig marítim i, amb una mica de sort, potser em trobo una mica de neu. I alguna barjaula que no s'hagi quedat glaçada.

       Després de quatre dècades i mitja d'existència he arribat a la conclusió que sempre és possible canviar, però a pitjor.

TAKE FIVE

   Paul Desmond, saxofofonista de la banda de Dave Brubeck Quartet, va composar aquest tema l'any 1959, precursor del compàs del 5 per 4 ( d'aquí ve el títol de la peça).És un dels meus temes preferits dels clàssics del jazz. Siguelo...

PRÀCTIQUES NADALENQUES

      Deu anys enrere (el dia de Nadal de l'any 2001) em vaig instal·lar per primera vegada a Barcelona, buscant una nova feina i una nova vida. En aquell temps jo era un paio solter, sense compromís i lliure com un "pàjaru". Un 25 de desembre al vespre hi ha poca cosa a fer, així que vaig anar a donar un tomb per la part baixa de la rambles i, per primer cop a la meva vida, vaig deixar que una puta (era força guapa) se m'endugués cap a  l'habitació fosca i sòrdida d'una pensió situada a la part més bruta del Raval. En aquell moment no tenia cap necessitat especial en aquest sentit, era més aviat una qüestió de curiositat i de morbo. La cosa em va molar, així que en els mesos següents vaig deixar endur-me per les passions més baixes i vaig començar a freqüentar aquests tipus d'ambients. Però la cosa no es va quedar aquí; vaig començar a experimentar i a provar tot allò que no havia sortit de l'àmbit de la fantasia: la dominació, el sado-maso, bondage, disciplina anglesa i un seguit de filies que no detallaré aquí per evitar ferir suceptibilitats. Aviat me'n vaig adonar que, tot i que m'ho passava força bé, no era convenient deixar-me engullir per aquest tipus de pràctiques, per dues raons fonamentals: l'econòmica, els meus ingressos no em permetien dur aquest tren de vida sense tenir problemes per arribar a final de mes ( i a vegades al dia 15) i, sobre tot, perquè m'anava apartant de la meva vida social i deixava de banda les relacions amb altres dones. Tal com hi vaig entrar, en vaig sortir i , fins ara, no hi he tornat. Tinc un bon record d'aquella època, va ser intensa i molt interessant, però tot i així em quedo amb la cosa més convencional: l'atracció entre dues persones i la seducció. 

     La recerca de la felicitat comença quan ens adonem que no serà possible trobar-la.