LA PENYA

dijous, 23 d’abril de 2015

LA TRANSFORMACIÓ

    Die Verwandlung ( La Transformació), títol original en alemany, també traduït com La metamorfosi, es el conegut relat de Franz Kafka que en aquests dies acompleix cent anys de la seva publicació. Va ser escrit en 20 dies, entre el 17 de novembre i el 7 de desembre de 1912. Jorge Luis Borges el va traduir de l'alemany i mai va entendre perquè sempre s'havia conegut com a La metamorfosi, ja que afirmava que si l'autor ho hagués volgut així l'hagués titulat Die metamorphose directament.
                    
         

         El protagonista del relat es lleva un dia transformat amb una criatura no identificada, tot i que es tendeix a ser reconeguda com una panerola gegant. Tal i com passa amb el monòlit de 2001, la història està oberta a múltiples interpretacions: el tractament d'una societat autoritària i burocràtica envers els individus diferents, el quals queden anorreats davant la maquinària institucional, situacions d'aïllament quan ens trobem amb malalties greus, l'egoisme humà quan s'aconsegueix una situació de benestar, o   la manera en què es veia el propi Kafka, com un jueu en una societat de gentils o com es podia arribar a sentir com a persona, etc, etc...
       Després de rellegir varies vegades el relat de Kafka he gosat en confegir la meva propia interpretació la qual, gairebé podria arribar a afirmar, encara ningú l'ha fet fins ara: en Gregor Samsa està compromès i és a punt de casar-se, la qual cosa en realitat no desitja. És una situació que s'ha trobat gairebé sense buscar-ho i no sap com sortir-se'n. La sensació d'angoixa i desesperació davant el que li espera la resta de la seva vida (en aquella època no es contemplaven divorcis ni separacions) és tal, que en Samsa se sent com una veritable panerola. 
       Llibre molt recomanable per regalar per Sant Jordi, junt amb la rosa, a la respectiva.    

dimarts, 18 de novembre de 2014

CENT FRANCTIRADORS I UNA CANÇÓ

     Travesso un toll d'aigua sense adonar-me que les botes velles no impedeixen filtracions i els mitjons xops deixen anar un so anguniós a cada passa que dono i busco la manera de distreure uns sentits que ja fa temps que han deixat de sentir i respiro i penso i canto una cançó que ja fa temps que conec però que fins ara no he prestat atenció now in Viena there is ten pretty women there a shoulder  were death.....ai,ai,ai,ai, take this waltz, take this waltz i arribo a la ciutat i cent franctiradors m'apunten amb les seves armes automàtiques no disparen però m'apunten i penso que potser ja ha arribat l'hora de sortir a pit descobert i que el dimoni se me'n porti.

    Take this waltz. take this waltz.  

divendres, 31 d’octubre de 2014

EL PROCÉS







EL PROCÉS. Títol d'una obra del meu creador, Kafka. El procés català, si no fos pels personatges esperpèntics de l'Espanya profunda, podria definir-se com a kafkià. La tradició independentista catalana ve de lluny. Anys enrere, no gaires, els seguidors d'aquesta proposta eren minoritaris i, gairebé, marginals. Ningú se'ls prenia seriosament. Ara la gent surt amb estelades i samarretes grogues exigint el dret a decidir. Em sembla molt bé. De fet, sóc independentista, per qüestions pràctiques i per sentiment. Però quants d'aquests ciutadans de bé, festius i alegres, convençuts de la seva posició,  la mantindrien en cas de trobar-se en un conflicte seriós? No parlo de revolucions, ni d'agafar armes ni de construir barricades en mig del carrer. No parlo de jugar-se la vida. Parlo de jugar-se alguna cosa que consideressin important per a ells. La majoria tornarien cap a casa.  Amb això no vull dir que no estigui d'acord amb el fet que un poble no tingui tot el dret del món a sortir al carrer a demanar el que els hi sembli de forma massiva un cop saben que no hi ha perill. I també és cert que no és temps per heroïcitats, ni és cosa que s'hagi d'exigir a un poble. Només penso que la societat actual, la nostra societat, ha esdevingut un ens bla i acomodatici.  

Aclariment:  he parlat en tercera persona i, per tant, no m'he inclòs amb el grup de ciutadans alegres i festius per dues raons: no he estat en cap manifestació en la meva vida i no tinc res a perdre en cas que s'hagués de perdre alguna cosa per aconseguir la independència.

dijous, 3 de juliol de 2014

        Tinc una teoria: les dones guapes són avorrides i les lletges divertides. Això no vol dir que no m'agradin les dones guapes, però posats a triar em quedo amb una dona lletja. Evidentment això és una regla general amb totes les excepcions possibles. Dit això, s'hauria de definir què és una dona lletja, com ha de ser una femella per ser considerada lletja. Tot i que la bellesa pot ser un concepte subjectiu, tots tenim al cap com és una dona guapa. És més, hauríem de definir què és ser divertit i què avorrit. Així, doncs, la meva conclusió seria que la bellesa és avorrida i la lletjor divertida, en el benentès que tot allò que surt de la norma i la convenció resulta més atractiu.

diumenge, 15 de juny de 2014

ROSA ROJA SOBRE FONS NEGRE





     La noia entra al menjador tímidament i observa encuriosida el seu voltant. Ho mira tot detingudament, s'apropa als objectes, pregunta sobre la identitat de les fotos exposades damunt el moble. Dona una volta sobre si mateixa i es fixa en l'únic quadre que hi ha penjat a la paret. La pintura és d'una senzillesa aclaparadora: una ampolla amb una rosa a dintre, sobre un fons fosc.
- Qui la pintat?.-pregunta la noia.
- Jo- contesto amb convenciment.
- Tu? No m'ho crec. Des de quan pintes?
- Ara ja no pinto. Anys enrere, quan era  més jove, m'hi havia aficionat. Fins que vaig adonar-me que no tenia talent per la pintura i ho vaig deixar.
- No m'ho crec. A més, el quadre està firmat com a M. Mateu i no et dius pas així.
- És el pseudònim que feia servir en aquella època.  És una pintura lletja, correspon a la meva època fosca: observa els tons grisosos i negres amb traces bastes i gruixudes  del fons. Aquí ja es veu que no tenia ni idea d'utilitzar el color. Això per no parlar de la rosa: és l'objecte central del quadre però no destaca, hagués hagut d'utilitzar un roig més vistós i donar-li més lluminositat.
Finalment la noia s'ho creu. Opina que l'ampolla està ben dibuixada i creu que hauria de continuar pintant. El fet que s'hagi empassat la meva mentida m'omple de satisfacció. Sempre m'ha agradat enganyar les dones i treure'n profit. Gràcies els meus enganys he aconseguit emportar-me-les al llit, que em paguin els meus capricis, que m'obsequïn amb regals cars, que em cuidin com si fossin mares amatents i que em deixin en pau quan ja no les necessito. Fins i tot m'agrada enredar-les quan no en trec cap profit, com és aquest cas, només pel plaer d'enganyar-les. Em dóna una sensació de poder, d'estar per sobre d'elles, de tenir el control.
      La noia se'n va i em preparo el sopar. Poso la tele i a la pantalla hi apareix una noia amb una escopeta retallada apuntant a un xitxarel·lo amb cara d'acollonit. La noia disparà i li fot un forat com un puny al pit del paio que cau fulminat. Llavors penso que, potser, la noia no s'ha cregut que jo era l'autor del quadre, que només ho ha fet veure, que realment ha estat ella qui m'ha ensarronat fent-me creure el que jo volia. Me'n vaig a dormir amb aquesta idea al magí. Angoixat, em passo la nit donant voltes al llit sense poder dormir. Sí, definitivament, m'ha enganyat. És ben bé que no te'n pots refiar, de les dones.





dimarts, 10 de juny de 2014

NOBUYOSHI ARAKI

   Araki ( 25 de maig de 1940) Fotògraf japonés, continguts eròtics. Les seves instantanies no capten un erotisme sensual i amable, busca més aviat la imatge dura, crua i fins i tot, en algunes ocasions, inquietant. La part més fosca de la sexualitat, de l'ull directe al cervell. Va realitzar un treball el tema del qual era la prostitució en un barri de Tokio. No hi ha llum sense ombra. I viceversa.




diumenge, 18 de maig de 2014

    Des de fa cosa de mig any que sóc usuari de Twitter. Últimament hi ha hagut alguns casos de gent que ha tingut problemes legals per escriure twits considerats injuriosos, amenaçadors o per fer apologia de la violència o del terrorisme. És evident que hi ha molt sòmines voltant per la xarxa que no sap comunicar-se com una persona normal, però també em sembla una evidència que aquells que decideixen quines són les opinions punibles ho fan sota una ideologia determinada. A partir d'ara haurem d'anar amb peus de plom a l'hora d'abocar opinions a la xarxa, sobre tot quan són contraries al poder establert. Això té el seu aspecte positiu: com en els anys del franquisme, els que expressem opinió en l'àgora virtual ens haurem d'esforçar per tal de ser creatius i enginyosos per mirar de burlar la censura i, així, poder expressar el nostre parer sense acabar a la garjola. Segur que tomba, tomba, tomba...

diumenge, 13 d’abril de 2014

L'HOME MARCAT

      A través de l'estreta finestra de la seva habitació, en G podia veure una part del carreró fosc i pudent on hi habitaven éssers sense ànima, derrotats abans d'iniciar la batalla, perduts en el fons de l'ampolla. Crits i batusses. El barri s'havia tornat perillós. La ciutat és un gran transatlàntic amb bots salvavides insuficients, els de tercera classe no sobreviuen al naufragi. Després de la dutxa es va mirar al mirall, les marques del coll eren ara més visibles que dies enrere; just sota la nou una marca vermella encerclava uns punts moradencs. No recordava haver-se donat cap cop ni ferit amb res, tampoc no s'havia gratat, no li feia picor; no podia ser el frec deixat per una peça de roba gruixuda, era ple estiu i, amb la calor, s'acostuma a anar espitregat. Potser havia menjat algun aliment en mal estat, cosa que no seria gens rara. Mira de no pensar-hi més. Una setmana després les marques del coll es mantenien ben visibles i, a més, li havien aparegut uns blaus als braços i als canells. En G va començar a pensar que, realment, estava malalt, Ni per un moment, però, se li va acudir la possibilitat d'anar al metge. Al carrer, sota un sol abrusador, era l'únic passejant que ocupava la vorera polsosa. Fins i tot en un barri com aquell la gent fotia el camp de vacances. D'un tros lluny va veure apropar-se una noia vestida de negre amb un fulard carbassa al coll. Quan passa pel seu costat, ella li dedica un  somriure. En G va pensar que no hi havia cap motiu perquè ningú li dediqués un somriure. Cap al vespre es va dirigir al número 5 del carrer Casavella. Va prémer el timbre de l'entresòl, rera el brunzit es va obrir  la porta del carrer i, a continuació, es va endinsar en la llum esmorteïda del vestíbul. La porta del pral. 2ª era oberta. Al passadís, una noia vestida amb cuir negre, botes amb taló de pam, antifaç, un fuet a la ma dreta i unes manilles a l'esquerra, (el fulard carbassa se l'havia tret), l'esperava amb posat amenaçador. Després de rebre l'ordre, en G es va posar de quatre grapes i li va llepar les botes. Ara rebria un càstig sever, havia fet esperar a la seva mestressa.    

dilluns, 24 de març de 2014

NO SOM RES

    En un moment en què es reivindica la figura de Suárez, la transició, els valors patris, el Rei,  la unidad del destino en lo universal i la mare que les va parir, també és bon moment per recordar els vells cantautors que, amb les seves boniques cançons i melodies, proclamaven el seu amor al proïsme i reivindicaven una societat més justa i igualitària, amb la voluntat de fer del món un lloc millor, un espai on la gent de bé pogués caminar agafada de les mans tot dansant una bella melodia. Oi.      

dimarts, 11 de març de 2014

UNA VIDA PROFITOSA

     La sang havia deixat un rastre per tot el passadís. No trigarien en trobar-lo. Tenia les hores comptades. Li va passar tota la vida pel davant. Havia estat una existència profitosa: havia guanyat molts diners, havia estat amb un munt de dones, sempre havia vestit amb roba cara, havia gaudit d'àpats deliciosos, festes, viatges. Hores després va morir dessagnat en un racó de l'habitació, ignorant que, de fet, mai l'havien buscat. No era important per a ningú.

dilluns, 3 de març de 2014

JO VAIG VEURE COM DETENIEN EN PUIG ANTIC




     En el mes d'agost de l'any 2005 em vaig instal·lar a Barcelona. Vaig llogar un pis al carrer Mallorca, prop de la Meridiana, en el barri del Clot. Una tarda, després de dinar, havia anat a donar un tomb per l'eixample. Passant pel carrer Girona, a l'alçada de Consell de Cent, em vaig topar amb un grup de gent que ocupava bona part de la calçada i que semblava interessada amb alguna cosa que passava en aquell moment. Em vaig aturar. Unes tanques impedien la circulació de vehicles en aquell tram., al voltant de l'illa hi havia un seguit de cotxes antics que m'eren molt familiars, models dels anys 70's: sis-cents, 127, 124, dos cavalls, etc... Llavors amb faig fixar amb les dues càmeres que eren situades davant del Funicular, un bar cantoner que conserva la façana d'èpoques anteriors, a l'igual que molts dels comerços ubicats a la zona. Hi havia també una "girafa", ( aquell micro telescòpic que fan servir al cinema i que, a vegades, es deixa veure accidentalment en les pel·lícules de baix pressupost) també hi havia un càmera mòbil i altre personal tècnic que corria per allà. Després varen aparèixer els actors, vestits amb la impagable estètica dels 70's,. En primera instància en vaig reconèixer un, es tractava d'un actor madrileny, d'alçada considerable i de mitjana edat, no recordo el seu nom. Després, sota una perruca, vaig reconèixer en Daniel Brühl. Van demanar silenci. Acció! En Brül s'apropa a la porta del bar acompanyat de dos altres actors joves, de sobte surt l'actor madrileny i dos més, en el paper dels  policies que van detenir en Puig Antic, però la presa no és bona; quan un dels policies agafa en Brühl es queda amb la perruca a la mà. Repeteixen les preses unes quantes vegades més. S'aturen per descansar. Em penso que no hi cap presa bona. Els actors, distesos, xerren i riuen. L'hauran de repetir fins que surti bé. Després rodaran l'escena on es veu com els policies condueixen en Puig Antic a la porteria del costat i, un cop a dins, es produeix un tiroteig: en Puig Antic i un policia resulten ferits, poc després el policia morirà i en Puig Antic serà acusat d'assassinat sense proves determinants (la prova de balística va ser realitzada secretament pels militars). Quan continuo el meu passeig els actors encara fumen i descansen, els hi queda una feinada. Mesos després, quan veig la pel·lícula d'en Manuel Huerga (molt bona, per cert ) observo com l'escena la qual vaig veure rodar i que els hi costaria unes quantes hores per realitzar, no ocupa més que uns pocs segons de metratge. El temps es comprimeix en la ficció. I en la realitat. 40 anys d'una execució brutal i injusta pendent de revisió. El mateix que va durar la dictadura. L'edat que jo tenia en el 2005. Tempus fugit.  

divendres, 21 de febrer de 2014

  El temps deixa una petja inesborrable en el nostre cos, fet que no té la més mínima importància. El que és realment preocupant és que els demés se n'adonen.

diumenge, 16 de febrer de 2014

THE UNFRIENDLY BENEMÈRITA

"These stern men, enforcers of national law, are Franco's rural police. They patrol countryside, are feared by people in villages, which also have local police."
Foto de portada del LIFE a l'abril de  1951


     L'any 1951 el nord-americà  Eugene Smith, periodista de la revista Life, va arribar a Espanya amb la intenció de fer un reportatge sobre la dictadura de Franco. Atret per l'Espanya profunda, va acabar a Deleitosa, un poblet de poc més de 2000 habitants, ubicada en terres extremenyes. El sr Smith va trobar l'estètica de la Guàrdia Civil, d'aspecte rude i abillats amb tricornis, dignes d'un posat fotogràfic. Es veu que el periodista va tenir als tres membres de la benemèrita en la positura que apareixen a la foto durant hores, ja que havia d'esperar que el sol  arribés a la posició adequada per tal que les expressions dels guàrdies i l'ombra els hi confegís una expressió més temible de la que ja de per sí tenien. El peu de foto és la llegenda original que aparegué a la revista on, entre altres coses, subratlla el fet que es tractava d'una policia força temuda per la gent del poble, per la qual cosa no era convenient mostrar uns defensors de la llei somrients i de tarannà amable. Així, doncs, en aquest cas el periodista va utilitzar tots el mitjans disponibles, per truculents que aquests fossin, per presentar una realitat indiscutible. 

diumenge, 9 de febrer de 2014

GALLECS i LA PLAGA



     GALLECS (Vallès Oriental).  Zona rural (755 hectàrees) a pocs quilòmetres de Mollet. El seu gran interès paisatgístic es deu al fet que es tracta d'un dels últims espais sense urbanitzar de la comarca. A més, és un connector biològic entre les serres del litoral i els espais naturals de l'interior. És un espai fràgil i vulnerable de gran interès ornitològic per espècies nidificants, migradores i hivernants. A Gallecs s'hi practica l'agricultura sostenible i és a més un espai de lleure. Les masses forestals estan formades per boscos mixts d'alzines i pins amb roures.
     Gallecs per a mi significa infantesa. Un espai únic irrepetible, moment vital que perdura en la memòria per sempre més. Quan era petit, amb nou o deu anys, vivíem al costat d'una família que a més de veïns eren amics dels meus pares. Nosaltres érem tres germans i ells quatre. En aquell moment la família veïna va decidir abandonar Sabadell i anar-se'n a viure a una masia de Gallecs, on hi farien de masovers, cuidant animals i treballant la terra.  A partir de llavors cada estiu, durant uns quants anys, jo i els meus germans, a vegades amb els pares, anàvem a passar uns dies a la masia on vivíem. Era una granja ubicada al bell mig del camp, rodejant de bosc, terres de cultiu, un cobert on hi havia conills, gallines i, si no recordo malament, algun porc i un pati amb una piscina petita i rústica. L'habitatge era espectacular, comptava amb una entrada principal amb porxo, una entrada posterior que donava la cuina, un menjador enorme amb llar de foc, un munt d'habitacions i, fins i tot, no hi faltava un soterrani. A l'estiu el poble s'omplia de la canalla que anaven a estiuejar a les masies i torres de la zona, ens ajuntàvem un grup força nombrós d'edats i procedències diverses, sense acotacions ni límits d'horaris. La sensació de llibertat era total.


LA PLAGA- pel·lícula dirigida per Neus Ballús, triomfadora en els VI Premis Gaudí, guanyadora del premi a la millor pel·lícula, direcció, guió i muntatge. La cinta, rodada en forma documental, està interpretada pels protagonistes reals de la història i està ambientada a Gallecs. El cert és que no vaig sentir  parlar d'aquesta pel·lícula fins el diumenge passat, quan es va fer entrega dels premis i, òbviament, em va cridar l'atenció el fet que estigués rodada íntegrament en aquesta població vallesana. A banda d'aquest fet, sembla ser que la cinta està rodada de forma intel·ligent, explica una història que resulta interessant i  cinematogràficament aporta elements originals. Evidentment encara no l'he vista, així que parlo per les crítiques que he sentit i llegit aquests últims dies. Falta veure si en els Premis Goya que se celebren aquesta nit aconsegueix l'èxit obtingut en els premis catalans. En aquests moments  no crec que a Madrid tinguin gaire estimació per la cosa catalana, tot i ser gent del cinema i, teòricament, progres, lliberals i llibertins, però hi ha aspectes que es veu que no acaben de quallar. Només cal sentir el discurs que va fer José Sacristán en la cerimònia Gaudí, parlant de que ens necessitem els uns als altres, com dient que...
     Tant bon punt tingui ocasió, aniré a veure La Plaga. A veure què tal.

      
 

dissabte, 1 de febrer de 2014

MODI

    Amedeo Clemente  Modigliani  (1884-1920)  pintor i escultor italià, nascut a Livorno (Itàlia), tuberculós, alcohòlic i drogata, la seva obra va estar connectada amb l'impressionisme francès i influenciada per diverses corrents del moment, amb una clara base de l'art primitiu,  no obstant això realitzà una obra completament original. 
    Després d'un aprenentatge artístic a la seva ciutat natal (1898-1900) amb un dels pintors de moda del moment, Micheli, es matricula a l'Accademia di Belli Arti (1902) a Florència i un any després, patint  ja tuberculosi, es trasllada a Venecia on continua la seva carrera a l'Instituto di Belli Arti, i un cop allà consumeix per primera vegada haixix, de manera que va penjar els estudis i es dedicà a anar per les tavernes a fumar i beure absenta. I per si això no fos poc, no se l' acudí  altra cosa que llegir a Nietzsche, lectura la qual va acabar-lo d'enfonsar en el costat fosc.
     Al 1906 va decidir traslladar-se a París, bressol de l'avantguarda artística del moment. Va establir-se a Le Bateau-Lavoire, comuna d'artistes pobres a Montmartre. A partir de llavors la seva vida va degenerar cap a l'autodestrucció afectant, lògicament, la seva obra. De fet, va destruir tot el que havia fet fins llavors i només va conservar les obres realitzades en aquesta nova etapa. Això va ser en un primer moment, al llarg de la seva vida va continuar destruint bona part de la seva creació per considerar-la de poca qualitat. 
 
 
 





  És fàcil deduir que aquest comportament el deuria causar la seva malaltia i la consciència d'una existència limitada per aquesta. Fins i tot el seu capteniment va impactar entre l'ambient bohemi, relacions turmentoses, drogues, alcohol; quan estava borratxo prescindia olímpicament dels convencionalismes, fins el punt de convertir-se amb el prototip de l'artista tràgic i ser conegut pels seus amics com a Modi (del francès maudit, maleït)
   Durant una curta etapa va experimentar amb l'escultura, amb resultats desiguals i, al meu entendre, discutibles. Clarament influenciat per l'estètica i iconografia africana, els seus quadres i escultures mostren cares i cossos exageradament estilitzats, rostres que recorden les màscares ètniques i tribals.
    En certs aspectes es podria comparar amb Jim Morrison: genials, autodestructius, inconformistes i ambdós enterrats al cementiri de Père Lachaise. Però a diferència del cantant dels Doors, el pintor no va gaudir en vida de cap mena de reconeixement, entre els cercles artístics no se'l prenien seriosament ( Picasso era especialment cruel en les seves opinions i algú va dir d'ell que el seu geni provenia de les drogues i l'alcohol).  L'únic aspecte en  què va excel·lir en vida fins el punt de crear escola va ser en els seu excessos, deixebles arribats d'arreu d'Europa imitaven el seu capteniment rebel i autodestructiu.
    Va morir als 35 anys, greument malalt, en la més absoluta misèria i en companyia de la seva parella embarassada de nou mesos.