LA PENYA

dimarts, 22 de setembre de 2009

Sandinista

En arribar la primavera de l'any 85 del passat segle, quan encara no tenia vint anys, vaig decidir fer un canvi de rumb a la meva vida i vaig marxar cap a Nicaragua. En aquell moment la revolució sandinista estava en marxa i els ianquis, mitjançant la CIA , havien armat i entrenat un exèrcit format per mercenaris, denominat la Contra, amb la finalitat de posar fi a la revolució liderada per els germans Ortega. La meva intenció era viure de prop aquells canvis en el país centreamericà, ja que des d'aquí creiem que hi havia un socialisme allunyat del règim soviètic i dels països de l'est i que una societat igualitària i justa era possible. Després de passar unes setmanes a Managua com un turista, vaig sentir que no estava fent el correcte i, finalment, em vaig implicar directament. Havia fet amistat amb un metge d'origen basc, anomenat Lafuente i, després d’assabentar-me que aquest tenia contacte amb els sandinistes, li vaig demanar que em presentés algú de dins que em pogués introduir a la guerrilla. Tot i que Lafuente va intentar treure'm del cap aquestes idees, vaig acabar formant part de la revolució sandinista. Després d'un breu entrenament a la selva, em varen armar i vaig entrar en combat de seguida. No hi havia temps a perdre. La instrucció havia durat poc més de dues setmanes i, abans d’adonar-me’n, ja estava en mig d'un camp de batalla envoltat d'espessa vegetació i d'una humitat relativa molt concreta i suportant un intens foc de morter enemic i esquivant bales de la contra. Jo disparava a bulto. Mai he estat gaire valent, ans el contrari, però no recordo estar gaire espantat en aquell moment. La inconsciència de la joventut. Tot va passar mot de pressa, sense temps per poder pensar en altra cosa que no fos posar-me a cobert per evitar que em volessin els ous. Abans no m'havia adonat del perill real d'on m'havia ficat, els nostres atacants havien desaparegut. Aquesta va ser la primera i última vegada que vaig combatre. Crec que no vaig matar a ningú, cada vegada que premia el gallet tancava els ulls. Durant el mes següent ens vam dedicar a fer pràctiques de tir, assajar incursions per la zona, beure rom i jugar a cartes. En una de les incursions que vam fer prop de la frontera amb Hondures i que participàvem vuit homes i el sergent Garcia, vam ser sorpresos per un escamot de la contra força nombrós. El sergent va ordenar retirada, "dispérsense, huevones "deia, sense deixar caure el cigar que duia a la boca. Vam sortir corrents com a rates. Mitja hora després vaig aturar-me per intentar esbrinar quina era la meva situació: no em seguia ningú i no hi havia rastre dels meus companys revolucionaris. Estava perdut en el bell mig de la selva. Tres hores després, cansat, afamat i desesperat vaig saber que hauria de sobreviure per els meus propis mitjans. Poc m'havien ensenyat sobre mètodes de supervivència a la selva, però el poc que sabia ho hauria d'aplicar. Començava a fer-se fosc. Vaig buscar un arbre prou alt per allunyar-me de les bestioles que corrien per terra i m'hi vaig enfilar. Vaig tallar una liana i vaig situar un dels extrems just sobre la boca i un rajolí d'aigua em calmà la sed. A la part més elevada del vell arbre hi vaig trobar un niu i a dins uns ous que em van servir d'aliment. Una mica més avall, dues branques gairebé horitzontals van fer la funció de llitera. Aquesta va ser la meva situació durant sis dies i sis nits. Vaig haver de menjar formigues, baies i fruits silvestres; vaig caçar un ocell i vaig pescar un peix. Vaig haver de esquivar els atacs ferotges d'insectes, sangoneres, serps, pumes i cocodrils. Finalment, al setè dia a la matinada, quan era sobre una branca grossa i ferma que em destrossava l'entrecuix, vaig sentir unes veus que s'apropaven a on era. Vaig reconèixer la veu gutural del sergent Garcia. Em van portar cap al campament, el qual jo no hagués trobat ni en vint anys donant voltes per la selva. Estava molt dèbil i tenia febre. Em van donar menjar, beguda i un llit tou. Al tercer dia va aparèixer el Dr. Lafuente i em va donar uns medicaments. Al cap d'una setmana ja estava força recuperat. El comandament estava preocupat. Es creia que hi havien contras infiltrats entre els revolucionaris. Els primers que vam caure sota sospita varem ser els estrangers. En Lafuente m'aconsellà que tornés cap a Catalunya i jo, veien com estaven les coses ( van penjar a dos francesos sospitosos de traïció ) vaig decidir tocar el dos. Poc temps després vaig saber que la revolució sandinista havia acabat com el rosari de l'Aurora.