LA PENYA

dilluns, 5 d’octubre de 2009

A finals dels anys vuitanta em vaig dedicar a recórrer Europa en tren. Després de voltar per Itàlia i França vaig anar a petar a Amsterdam. La meva situació econòmica era força precària, el meu capital m'arribava per sobreviure una setmana, deu dies a tot estirar. Així que vaig decidir acampar a Central Station. El lloc era ple de personatges de tota mena i condició: treballadors a l'atur, empresaris arruïnats, casats que no volien tornar a casa, solters sense sostre, lladregots tetraplègics i musics de carrer sordmuts. Però sobre tota aquesta patuleia sobresortia un personatge que, pel seu capteniment i la seva alçada, cridava l'atenció. Era dret al bell mig del vestíbul de l'estació, fumava, girava el cap d'una banda a l'altra però no mirava a ningú, anava de negre i sobre la testa hi duia una boina amb una estrella vermella de cinc puntes; aquest detall, junt amb la barba esclarissada que lluïa, li donava un aire de Che Guevara molt aconseguit. Jo era assegut en un racó, a terra, i tot d'una ja el tenia davant meu. Va seure al meu costat i em va demanar un parell de florins ( dels antics florins ) i quan li vaig dir que era més pobre que una rata africana, es va treure una petaca de whisky i me'n va oferir un glop. Es va presentar: es deia Billy Bob i era de Boston, Massachussets. Un parell d'anys enrere havia treballat d'advocat en una de les millors firmes dels USA: la Crash, Still, Nash and Young. Guanyava molts diners. Estava a punt de casar-se amb la Peggy Sue, una xicota de bona família, maca, neta i presidenta del club de joves verges de la costa est. La vida li somreia, tenia davant seu un futur brillant. Tot d'una, però, va veure la llum, va adonar-se que aquell no era el tipus de vida que realment desitjava, així que va deixar els seus vestits d'Armani, les seves targetes de crèdit, la seva xicota i amb cinc-cents dòlars i els parracs de revolucionari va anar-se'n a veure món. Havia viatjat per Sudamèrica, Austràlia, el sud est asiàtic, Xina , Mongòlia i Rússia; havia treballat d'estibador, de renta plats, de camell; havia fet de pallasso en un circ, de grumet en un vaixell mercant i de xofer d'un capo de la màfia russa. En aquell moment, a Amsterdam, no feia res, es dedicava a pidolar pel carrer i no li anava gens malament. Ens vam fer amics. Vaig estar uns dies amb ell i em va ensenyar la manera de sobreviure en un món hostil i complexa. Amb ell tot semblava fàcil. El dia que el vaig conèixer, a Central Station, va aconseguir que en la cafeteria de la estació ens invitessin a uns cafès amb llet, que unes japoneses ens donguèssin uns entrepans i que uns guiris alemanys ens passessin un bitllet de deu guildens ( deu florins ). Fèiem nit a l'estació i a primera hora del matí anàvem cap a la plaça Damm, centre neuràlgic de la ciutat. Allà aconseguíem tot el que calia per a sobre viure. Després d'una setmana ens vam acomiadar; en Billy Bob es dirigia cap el sud: França, Espanya i el nord d'Àfrica. L'interessava especialment la cultura àrab. Un cop em vaig quedar sol la situació va canviar força. Em vaig adonar que no tothom serveix per dur una vida com la que duia en Billy, sense ell acabaria desnutrit i flotant en algun canal, servint d'aliment a les bèsties que per allà voltaven. Amb les últimes monedes que em cadaven, vaig trucar a la fàbrica de sucre de Sabadell, a on havia estat treballant un any enrera i a ón podia tornar quan volgués, segons em va informar l'amo de la factoria. Vaig arribar a Sabadell fent auto-stop. Tornava a ser a on havia estat sempre.