LA PENYA

divendres, 16 d’octubre de 2009

Krasnapolski

El local era pràcticament buit. A la barra del Krasnapolski dues ombres silencioses prenien les seves respectives copes. Eren les dotze de la nit d'un diumenge de febrer. Feia una mica de fred. No gaire. Llavors encara era jove, no tenia els trenta. Aquell vespre havia anat a veure Pulp Fiction. Em va agradar. Vaig demanar un Larioscola, com d'habitud. Vaig fixar-me en una de les ombres de la barra i la vaig veure. Era allà, asseguda, sola, amb posat seriós, trista, pensativa, capficada, mirada perduda, decebuda, desenganyada, què sé jo. Era maca. Morena, els cabells no gaire llargs i ondulats, prima i amb pits grossos, cames llargues i texans arrapats, llavis prims i cigarret a la boca. Em va mirar i va somriure. Deuria tenir la meva edat. Jo deuria aparentar més gran; m'havia deixat bigoti. Em quedava bé. M'hi vaig apropar, ella ho esperava. Es va presentar, jo també; es deia Montse, jo no. Vam encetar una conversa i vam demanar dues copes més. Xerràvem i mamàvem. No recordo què prenia ella ni de què parlàvem. Només recordo que ella, en un moment donat, em parlà del Kielowski i de la trilogia dels colors. Bé, també sé que havia trencat amb el seu manso de més de cinquanta anys. Li vaig preguntar si el paio s'ho feia bé i ella em va dir que si. A les dues anàvem ben mamats. Llavors em va dir que s'havia de col·locar bé els sostenidors i em va preguntar si la podia ajudar. En veure que jo no reaccionava em va agafar i em va dur als lavabos. Em penso que eren el de dones. Ella es va treure la roba de cintura cap amunt i jo em vaig abaixar els pantalons de cintura cap avall i la vaig fer agenollar. Em va preguntar si tenia xicota i li vaig dir que no. Quan vam sortir dels lavabos ja tancaven. L'aire del carrer ens va espavilar una mica. Ella no tenia telèfon a on vivia, s'havia acabat de mudar ( a meitats dels noranta poca gent tenia mòbil ). Em va donar la seva adreça i jo no vaig caure en donar-li el meu telèfon. No l'he tornada a veure mai més.