LA PENYA

divendres, 29 d’octubre de 2010

LES 10 MILLORS PEL·LICULES DE TERROR DE LA HISTÒRIA DE LA HUMANITAT

Del 10 al 17 d'octubre va tenir lloc a Sitges el 43 Festival Internacional de Cinema Fantàstic. Fent un breu repàs de les pel·lícules que s'han presentat al certamen, es pot arribar a la conclusió que, salvant alguna excepció, no ens trobarem en cap obra mestre del gènere. No cauré en el parany d'afirmar que les pelis d'abans eren millors que les que es fan ara, no ho diré per que no ho crec, però si que puc assegurar que les millors pel·lícules fantàstiques i de terror les trobaríem en èpoques passades. En la llista que he fet només n'hi trobarem una de la última dècada. Lògicament el tema dels gustos és molt personal, però em fa l'efecte que serien pocs els que canviarien de forma substancial aquest decàleg. L'ordre és aleatori.


PHANTASMA







Tot i que actualment alguna de les escenes ens semblarien desfasades, Phantasma és una de les pel·lícules que em varen fer més por en el seu moment. Va ser dirigida a l'any 1979 per a Don Coscarelli, el qual no li conec cap més film.L'home sec de dos metres d'alsada, amb cara de mala hòstia i capaç d'agafar amb un sol braç una caixa de morts amb host inclòs, ha quedat en el meu record per sempre més. En moments puntuals la cinta ofereix ensurts de primer nivell i el final (que òbviament no explicaré) es pot considerar antològic.


L'EXORCISTA





És evident que aquesta no pot faltar en qualsevol llista amb un mínim de criteri. No recordo les vegades que l'he vista ni quan fou la primera vegada, però el cert és que ve de gust repassar-la de tant en tant. Al final t'acabes fent amic del pare Carras.Últimament s'han passat diferents versions, amb més minuts de metratge i moderns efectes especials, però evidentment hi aporten poca cosa. Dirigida per William Friedkin a l'any 1973, la pel·lícula va ser capaç de commocionar de tal forma que hi hauria un abans i un després en el món dels exorcismes. De fet , va començar a sortir penya posseïda per arreu.I, com diria el teutó: " no hase falta desir nada más ".








LA PROFECIA





En aquesta cinta, com en l'anterior, el protagonista és un crio. Però en aquest cas la situació és més preocupant, doncs no es tracta d'un cas d'una simple possessió demoníaca, sinó de l'adveniment del Dimoni a la Terra en forma de nen anomenat Damian amb tres sisos tatuats a la closca. La pel·lícula ofereix bons moments i una encertada actuació d'en Gregori Peck interpretant al pare de la criatura. Impagable la banda sonora de Jerry Goldsmith, Ave Santani, més encertada que el Tubular Bells del Mike Olfield en L'Exorcista.



ALIEN





És evident que l'escena de l'animaló rebentant l'estómac del pobre John Hurt passarà als anals de la història del cinema ( no recordo haver-me estremit tant en una butaca com en aquest cas ), però el cert és que el què fa gran aquesta cinta de Ridley Scott és, per una banda,  la naturalesa del objecte de terror, o sigui l'Alien, i per l'altre el clima claustrofòbic i angoixant aconseguit dins la nau Nostromo. L'aparició final d'una jove Sigourney Weaver amb samarreta i calcetes em va revifar.







THE GRUDGE ( EL CRIT )





La cinta original és de producció japonesa i es va rodar en un moment, a mitjans de la present dècada, on el cinema oriental oferia pel·lícules de gènere de terror amb una factura i estètica molt similar, amb un notable èxit internacional. Tant és així que es van fer les seves versions americanes. THE GRUDGE és per a mi la millor i la seva versió americana manté fil per randa l'esperit de l'original. Quan entren en joc la mare i fill morts, assassinats a casa seva a mans del pare, amb aquelles cares blanques i el cloqueig de dents, senzillement fan por. Cal destacar l'escena a on el policia que porta la investigació repassa les imatges enregistrades  en un edifici a on ha deseperegut una dona,observa en el monitor  la presencia inexplicable d'una ombra apropant-se cap a la pantalla i, en el moment més inesperat, apareix en primer pla la cara de la mare morta. Molt aconseguit. Al final, després d'alguns ensurts similars, es resolt amb eficàcia. 



UN HOME LLOP AMERICÀ A LONDRES








La millor transformació d'home-llop que s'ha fet mai al cinema, tot i que la pel·lícula és de l'any 81.  És evident que ara es podrien aconseguir uns resultats més espectaculars gràcies a la tècnica per ordinador, però en aquell moment era tot maquillatge. Jonh Landis sap donar un nou enfoc al sub-gènere de la licantropia i aconsegueix uns resultats força interessants. Bona elecció del tema musical del final.



LES DIABOLIQUES



L'única representant europea d'aquesta llista, Les Diabòliques, és una excel·lent pel·lícula del cinema negre francès, dirigida per Cluzot l'any 54. A principis de la present dècada es va fer una versió americana amb la presència de Sharon Stone, però no toca vores. La història està protagonitzada per un parell de mosses que dirigeixen una mena d'internat femení i el marit d'una d'elles, un paio violent i poc recomanable que mal tracte a la seva dona. Les dues amigues es conxorxen per acabar amb el manso perillós. A partir d'aquí comencen a passar coses estranyes, res és el què sembla i el què sembla és mentida. Recomanable no només pels amants del gènere, sinó pels cinèfils en general.



EL RESPLANDOR






 A hores d'ara ja és un clàssic. Les encisadores bessones de la pel·lícula il·lustren el cartell del Festival de Sitges d'aquest any ( per què fa tanta por la canalla ? ). Una genial versió de la novel·la de Stephen King dirigida per Kubrick a l'any 80, com sempre molt encertat, o com gairebé sempre. El paper principal sembla pensat expressement pel histriònic Nicholson, que interpreta el personatge millor a mida que avança la pel·lícula i augmenta el grau de bogeria del protagonista. No acabo d'assimilar el doblatge de la versió en castellà que, segons diuen, fou supervisada pel mateix Kubrick. Sempre és aconsellable visionar les versions originals, però en aquest cas ho és especialment.





NOSFERATU






Fantàstica cinta representant del expressionisme, dirigida per FW Mornau l'any 1922. La intenció del director era rodar la versió del Dràcula de Bram Stocker, però els estudis no van poder aconseguir els drets i Mornau va decidir crear a Nosferatu. Gràcies a això ara es pot gaudir d'aquesta joia, única i original. És per això que he triat, entre tots els Dràcules de la història del cinema, la cinta de Mornau. S'ha de dir, però, que hi han magnífiques versions i grans actors que han deixat petjada fent del Príncep de les Tenebres. Només faltaria.











PSYCHO







I, obviament, no podia faltar Hitchcock en aquesta llista. I ,d'entre totes, Psicosi és la número 1. I ho és per varies raons: en  primer lloc per crear un dolent que en realitat no ho és, ja que en cap moment és conscient de ser un assassí;  per la innovació de fer desepareixer a la protagonista abans de la meitat de la pel·lícula, la qual cosa es pot interpretar de dues maneres: de forma moralista, la noia mort assassinada en el motel a causa de la seva fugida després del robatori, o bé tot el contrari, ja que si la mossa hagués preparat més bé la seva escapada i no s'hagués deixat emportar per sentiments de culpa, no hagués acabat en aquell motel; també cal destacar  la forma de rodar algunes escenes, com ara l'assassinat del detectiu en mans de la mare-Norman Bates i la caiguda posterior per les escales i, es clar, per l'escena de la dutxa, amb aquella banda sonora inolvidable. Antony Perkins seria per senpre més en Normen Bates. Déu l'hagi perdonat.

  
                                       THE END