LA PENYA

divendres, 19 de novembre de 2010

LA CAPSA

Vaig arribar a l'estació d'autobusos de l'Avinguda Amèrica a les set del matí. A fora , tot i que era  principi d'estiu, l'aire era fresc. Després, en sortir el sol, la temperatura s'enfilà sense compassió. Era per primer cop a Madrid. Utilitzant un plànol em vaig posar en marxa. Tenia son, gana i em feia mal l'espatlla. El trajecte desde Barcelona, de més de sis hores de durada, m'havia deixat baldat. No tenia pressa, així que vaig enfilar l'avinguda Amèrica fins arribar al carrer Príncep de Vergara; baixant vaig poder veure una legió de escombriaires i jardiners deixant-ho tot com una patena; vaig trencar a la dreta i vaig agafar Ortega i Gasset fins arribar a Santa Engràcia, a on vaig trobar una terrassa per poder escarxofar-me i degustar un deliciós esmorzar madrileny. Quant em vaig aixecar de la taula eren més de les deu. Em vaig dirigir cap al populós carrer Bravo Murillo, fins arribar al carrer Hernani,, a on hi havia la pensió que m'havien assignat. Em va rebre una dona de poques paraules i cara de pocs amics. L'habitació era vella, antiga, rònega però, això sí, neta. I barata. Vaig pagar dues nits. Vaig obrir la bossa d'esport a on hi duia algunes peces de roba i vaig treure la capsa. Tenia la mida de la meitat d'una caixa de sabates i no pesava gens. Quin seria el seu contingut ? No era assumpte meu. Aquell juny de l'any 2002 les coses no m'anàven gaire bé, econòmicament parlant. Com d'habitud. Estava disposat a trobar una feina que m'aportés uns bons ingressos; estava cansat de feinetes de merda mal pegades. Uns dies abans m'havia trobat en Jero, un antic company d'institut. Li vaig explicar quina era la meva situació. El xicot sempre tenia algun negoci en marxa i disposava de bons contactes. Em va donar un telèfon i un nom. Aquell mateix vespre em vaig posar en contacte amb el senyor Kaliakov i vam quedar per veure'ns dos dies després. El rus tocava diferents negocis i sovint necessitava correus: gent que li portés mercaderia d'un lloc a l'altre. La feina estava ben pagada i, no cal dir, no s'havien de fer preguntes. Així que el meu encàrrec consistia en dur un paquetet de Barcelona a Madrid i entregar-lo a una tercera persona . No sabia qui era ni com era; només havia d'anar al Retiro a les nou del vespre d'aquell dissabte i esperar-me a la porta sud i ja es posarien en contacte amb mí. Encara quedaven deu hores per a la cita, així que em vaig deixar caure al llit i em vaig quedar fora de combat. Quan vaig obrir els ulls vaig adonar-me que no estava sol a l'habitació. Davant meu hi havia una dona jove, morena, de faccions exòtiques i ullassos negres. Era d'una bellesa excepcional. Em mirava amb atenció. Em vaig incorporar i la vaig saludar. La cara em va quedar a l'altura dels seus pits. En aquell moment m'arribà una fragància dolça i penetrant que m'alterà els sentits. La noia va somriure i va marxar. Potser en aquell establiment infecte tenien el costum de netejar les habitacions amb els clients dormint al llit, potser aquella xicota volia alguna cosa. Vaig fantasejar amb la segona possibilitat; els homes ja ho tenim això, estem disposats a pensar en segons quines coses en qualsevoll lloc i en qualsevol circumstància. A les dones també els hi passa, m'agradaria creure. Eren les set. Després de dutxar-me vaig buscar per la pensió el clavell morenet que m'havia alegrat el dia, però fou debades. Allà només hi havia la dona de poques paraules i cara de pocs amics, acompanyada d'un vellard d'ulls de granota i papada generosa. Altra cop a l'habitació vaig introduir la mà a la bossa d'esports, a fi i efecte de treure la capsa per posar-la dins d'una bossa de plàstic vermella, seguint les instruccions. La capsa no hi era. Em vaig tornar boig. Vaig acusar al vell i a la dona de haver-me robat i els vaig interrogar sobre la noia, però van negar les acusacions i em van assegurar que allà no hi havia cap noia d'aquelles característiques. Vaig amenaçar-los de trucar  la policia, però de seguida em vaig adonar de la bajanada que acabava de dir. En veure que no en treuria l'entrellat, vaig agafar el meu equipatge i vaig marxar. Aquella mateixa nit vaig tornar cap a Barcelona, sense la capsa la meva estada a Madrid era inútil. M'havia ficat en un embolic. Havia quedat malament amb en Jero i el rus no tenia l'aspecte de ser un home amb gaire sentit de l'humor. Contrariament al què m'esperava, ningú es va posar en contacte amb mi per demanar explicacions. Finalment, vaig oblidar-me de l'afer. En despertar-me un matí, tres mesos més tard, ho vaig veure clar. M'havien ensarronat. Jo havia fet la feina i els hi va sortir de franc, ja que no hauria cobrat fins després de l'entrega. Probablement tots hi estaven implicats: en Jero, el rus, els de la pensió i la moreneta. Encara ara recordo els seus ulls fitant-me a la cara i els seus pits apuntant-me directament al cap. Vaig entendre que jo no estava cridat per seguir segons quins camins.

1 comentari:

Anna ha dit...

quan vaig anar per primera vegada a Madrid també va ser després de masses hores en bus. a les 6.30h del matí necessitava un bar obert on escalfar-me les mans amb un "cortado", però no em van entendre.
una història que transporta! salut!