LA PENYA

dimecres, 29 de desembre de 2010

FLYING

I wanna fly- cantava en Lou Reed

     Dues copes al Krasnapolsky, xerrada amb els col·legues, aquella morena semblava que em mirava de forma especial, però només era estràbica. Em vaig despedir just quan el local era ple com un ou. Tot i que l'endemà era diumenge, em tocava matinar. En aquella època treballava de cambrer al restaurant Juntai de Sarrià, establiment regentat per un matrimoni compost per un sudcoreà cinturó negre setè dan i una catalana tocada del bolet.


I wanna fly

      Ple hivern, meitat de febrer, havia deixat de ploure i no feia gaire fred. Vaig fer via cap a casa tot xiulant la cançoneta de mr Reed. Poc abans d'arribar a la cantonada del meu carrer, tot va canviar: l'espai i el temps es van capgirar; les formes geomètriques van adquirir una nova dimensió, la foscor i la llum van pendre un nou sentit i es confonien. De sobte, jo era estirat al terra; sota meu, enlloc de la duresa dels panots de la vorera hi vaig trobar un material tou i llafiscós; era el mig del no res; unes ombres en forma humana s'apropaven.


I wanna fly

    Vaig trigar uns segons, potser un minut sencer, a entendre què havia passat: un cotxe havia envaït la vorera i m'havia atropellat, embastint-me per l'esquena i desplaçant-me un metres enllà, enviant-me just dins uns fonaments d'un edifici en construcció. Sortosament les obres eren en una fase inicial; tot just s'havia fet el moviment de terres i el dia plujós les havia estobat. Havia perdut les ulleres.


I wanna fly


    Em vaig veure envoltat de rostres anònims amb posat greu i expressions compungides, esguards que mostraven espant, mirades compasives, l'incertesa. Vaig intentar incorporar-me, però algú m'aconsellà que no ho fés, que no em mogués. Vint-i- dos anys i la meva vida havia arribat a la seva fi; una llàstima, tan jove, tan ple de vida, amb un futur tan brillant, tan estimat, tantes dones es quedarien sense un posible marit, tantes sogres sense gendre. M'imaginava amb una terrible ferida a la part baixa de l'estómac, amb els budells penjant; el cap girat, com el de la nena de l'exorcista; la columna seccionada per la meitat. Arribà la urbana. Una municipala va trobar les ulleres i me les va donar. Gràcies, xata.


I wanna fly

    Mitja hora més tard arribava l'ambulància. No va caldre llitera. Em vaig aixecar per el meu propi peu i vaig viatjar assegut a la part posterior del vehicle. A urgències, després d'una ullada ràpida, em varen confirmar que no tenia cap ferida greu, cap commoció, res trencat. Vaig trucar un taxi i vaig anar cap a casa. Això sí, l'endemà tenia tot el cos adolorit; un blau enorme a l'esquena i un ull de vellut. Quinze dies després tornava a la feina.
    Un vehicle, conduït per un ninot passat de voltes, envaeix la vorera just en el moment i en el punt exacte a ón sóc jo. Encara bo que en lloc d'una pared de totxos o un mur de formigó em vaig trobar amb una fràgil valla de filferro que deixava pas a un clot enfangat. I és que sóc un paio amb sort.


I wanna fly, fly, fly......far away


7 comentaris:

aina ha dit...

M`ha agradat,:)

15 dies de baixa per un ull de vellut...no són molts?

Ventafocs ha dit...

Em sembla que sí que vares volar. També m'ha agradat. Salutacions.

Elfreelang ha dit...

Deu n'hi do volar d'aquesta manera...sort de ser viu i que puguis escriure-ho!

Lluna ha dit...

No sé si en podriem dir vol sense motor...
Va bé que no fos res greu i que ho puguis explicar com una anecdota més de la teva vida.

Petons

Irina ha dit...

Vaja, vaja, així que vas volar...
Per sort encara ets viu, així que podras disfrutar de l'any que d'aquí ben poc comença.
Bona entrada d'any!!
Una abraçada, Irina.

Mireia ha dit...

Vas volar, eh...!

Et desitjo un feliç 2011!

Lale Mur. ha dit...

:))

Fly, fly, per fi has "flied"

Bon any!