LA PENYA

dilluns, 13 de desembre de 2010

FUM

     En una nit freda, gèlida, humida, surto de casa i m'encamino cap al Monk. Travesso la porta sota els llums blaus i vermells que fan pampallugues; baixo per les escales estretes i fosques que menen  a l'interior del local de dimensions més aviat reduïdes, on s'hi pot trobar una barra a l'esquerra, quatre tamburets a la dreta que es transformen en vuit per obre i gràcia d'un mirall que ocupa tot el pany de pared i al fons una sala amb una dotzena de taules, presidida per una tarima, a on ja s'hi troba el quartet de jazz afinant els instruments. Corro a seure a l'única taula que queda lliure, obviament la més allunyada de l'escenari. Demano un whisky ( de malta, no un qualsevol, sóc pobre però del morro fi ); el cambrer em serveix amb diligència ( vull dir que em serveix ràpid i no que va en un vehicle de tracció animal ) en prenc un glop i m'encenc una cigarreta. La gent fuma. Davant meu una parella es besa, de fet, no han parat de fer-ho des que he arribat, temo per la seva vida; a l'esquerra dues mosses no paren de garlar, no les puc sentir, però probablement parlen de les seves parelles, marits, amics o amants, el llenguatge corporal les delata; a la dreta hi han dues parelles de mitjana edat ( o sigui, l'edat que tinc jo ara ) sense parlar i amb posat afligit, són allà com poden ser al cinema, teatre, en un ball o en una orgia, a on mantindrien el mateix silenci i la mateixa cara compungida. El quartet es disposa a començar l'actuació: pren la iniciativa el contrabaix, amb to greu i contundent, seguit del ritme sincopat de la bateria; se li afegeixen les notes melòdiques  i al·legres del piano i, finalment,  la trompeta s'uneix a la resta, confegint una melodia compacta, única, genial, la qual comença a omplir el local, elevant-se fins el sostre per després, lentament, descendre sobre els nostres caps en moviment, com si fos una xarxa atrapant peixos i, en acabat, ocuparà la totalitat del local, fins l'últim racó ombrívol i humit, barrejant-se amb el brugit de la xerrameca, riures i dringar de vasos. Una boira espesa, semblant a la que apareix a ple hivern al Pla de Lleida, m'impedeix veure  nítidament als músics; crido al cambrer, em porta un altre whisky, me'l bec, encenc una cigarreta, aplaudeixo el solo de trompeta ( ara estan tocant Nigth in Tunisia ), em tusto la testa i m'acabo convencent de que, finalment, ella no vindrà.

9 comentaris:

Maria. ha dit...

Hi haurà segona part?

magazine.cat ha dit...

Ostres, quina descripció més autèntica, ja m’hi trobava en aquest local.

Salut.

Llum Sánchez P. ha dit...

Caram, tu, Gregori, escrius com a mi m'agrada. M'he quedat sense paraula. M'ha fet l'efecte de trobar-m'hi enmig aqueix ambient.

Endavant! que saps per on vas.

Salut,

aina ha dit...

Jo hagués vengut. Un altre dia aprendràs amb qui quedar. ;)

Elfreelang ha dit...

Potser s'amagava dins l'espesa boira del fum? o amagada dins la trompeta? Bon escrit que espero sigui una recreació literaria....

Irina ha dit...

Quin desastre! en aquest ambient qualsevol hi hauria anat!
Bé potser va tenir un encarrec de última hora.
Això si molt bon relat, espero poder llegir més acions d'aquest noi solitari i romàntic encara que no ho sembli.

Una abraçada, Irina.

Anna ha dit...

històries que transporten.
jo també m'hagués sentit molt sola en aquest local..

Ventafocs ha dit...

Molt bona descripció, puc tornar?

Mirant per la finestra ha dit...

Que ella no vingui ha estat una bona excusa per un relat amb encert