LA PENYA

dimarts, 18 de gener de 2011

CHOMSKY

   


      Noam Chomsky ( 1928 ), professor de lingüística, escriptor i periodista norteamericà, és també i sobretot, un activista polític força crític amb la política exterior del seu país i de molts altres. Ha publicat dotzenes de llibres ( obres de referència mundial ) ; la seva veu s'ha deixat sentir per arreu, fins el punt de convertir-se en un personatge mediàtic però, a diferència de Michael Moore,( director de cinema i martell d'heretges  republicans ), defuig els focs d'artifici; és seriós i rigurós en totes les seves crítiques i denúncies. S'autodefineix com a socialista llibertari i proper a l'anarcosindicalisme. Amb aquests antecedents i tenint en compte en el país a on viu, encara bo que no l'han penjat pels collons al cap d'amunt de Miss Liberty. El motiu que m'ha dut a parlar de tan docte personatge no és altre que el decàleg teòricament confeccionat per ell i que corre per la xarxa, titulat: LES 10 ESTRATÈGIES DE MANIPULACIÓ MEDIÀTICA, a on s'explica fil per randa el paper dels mitjans de comunicació i el poder polític i econòmic en la societat actual. Val la pena dedicar-hi 10 minuts ( un per cada punt ) per donar-hi una ullada i enterar-se de què va el negoci de la cosa mediàtica. I és que aquest Chomsky hi toca força.

1. L’estratègia de la distracció. L’element primordial del control social és l’estratègia de la distracció que consisteix a desviar l’atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de contínues distraccions i d’informacions insignificants . L’estratègia de la distracció és igualment indispensable per impedir al públic interessar-se pels coneixements essencials, en l’àrea de la ciència, l’economia, la psicologia, la neurobiologia i la cibernètica. “Mantenir l’Atenció del públic distreta, lluny dels veritables problemes socials, captivada per temes sense importància real. Mantenir al públic ocupat, ocupat, ocupat, sense cap temps per pensar, de tornada a granja com els altres animals (cita del text ‘Armes silencioses per a guerres tranquil) “.
2. Crear problemes i després oferir solucions. Aquest mètode també és anomenat “problema – reacció – solució”. Es crea un problema, una “situació” prevista per causar certa reacció en el públic, per tal que aquest sigui el mandant de les mesures que es desitja fer acceptar. Per exemple: deixar que es desenvolupi o s’intensifiqui la violència urbana, o organitzar atemptats sagnants, per tal que el públic sigui el demandant de lleis de seguretat i polítiques en perjudici de la llibertat. O també: crear una crisi econòmica per fer acceptar com un mal necessari el retrocés dels drets socials i el desmantellament dels serveis públics.
3. L’estratègia de la gradualitat. Per fer que s’accepti una mesura inacceptable, n’hi ha prou aplicar gradualment, a comptagotes, per anys consecutius. És d’aquesta manera quines condicions socioeconòmiques radicalment noves (neoliberalisme) van ser imposades durant les dècades de 1980 i 1990: Estat mínim, privatitzacions, precarietat, flexibilitat, atur en massa, salaris que ja no asseguren ingressos decents, tants canvis que haurien provocat una revolució si han estat aplicades d’una sola vegada.
4. L’estratègia de diferir. Una altra manera de fer acceptar una decisió impopular és la de presentar-la com “dolorosa i necessària”, obtenint l’acceptació pública, en el moment, per a una aplicació futura. És més fàcil acceptar un sacrifici futur que un sacrifici immediat. Primer, perquè l’esforç no és emprat immediatament. Després, perquè el públic, la massa, té sempre la tendència a esperar ingènuament que “tot anirà millorar demà” i que el sacrifici exigit podrà ser evitat. Això dóna més temps al públic per acostumar-se a la idea del canvi i d’acceptar-la amb resignació quan arribi el moment.
5. Dirigir-se al públic com a criatures de poca edat. La majoria de la publicitat dirigida al gran públic utilitza discurs, arguments, personatges i entonació particularment als nens, moltes vegades propers a la debilitat, com si l’espectador fos una criatura de poca gran o deficient mental. Com més s’intenti buscar enganyar a l’espectador, més es tendeix a adoptar un to infantilizant. Per què? “Si un es dirigeix a una persona com si ella tingués l’edat de 12 anys o menys, llavors, en raó de la suggestionabilitat, ella tendirà, amb certa probabilitat, a una resposta o reacció també desproveïda d’un sentit crític com la d’una persona de 12 anys o menys d’edat.
6. Utilitzar l’aspecte emocional molt més que la reflexió. Fer ús de l’aspecte emocional és una tècnica clàssica per causar un curt circuit en l’anàlisi racional, i finalment al sentit crític dels individus. D’altra banda, la utilització del registre emocional permet obrir la porta d’accés a l’inconscient per implantar o empeltar idees, desitjos, pors i temors, compulsions, o induir comportaments …
7. Mantenir al públic en la ignorància i la mediocritat. Fer que el públic sigui incapaç de comprendre les tecnologies i els mètodes utilitzats per al seu control i la seva esclavitud. “La qualitat de l’educació donada a les classes socials inferiors ha de ser la més pobre i mediocre possible, de manera que la distància de la ignorància que planeja entre les classes inferiors i les classes socials superiors sigui i romangui impossibles d’assolir per a les classes inferiors.
8. Estimular al públic a ser complaent amb la mediocritat. Promoure el públic a creure que és moda el fet de ser estúpid, vulgar i inculte.
9. Reforçar la autoculpabilidad. Fer creure a l’individu que és només ell el culpable per la seva pròpia desgràcia, per causa de la insuficiència de la seva intel·ligència, de les seves capacitats, o dels seus esforços. Així, en lloc de rebel·lar-se contra el sistema econòmic, l’individu es autodevalua i es culpa, el que genera un estat depressiu, un dels efectes és la inhibició de la seva acció. I, sense acció, no hi ha revolució!
10. Conèixer els individus millor del que ells mateixos es coneixen. En el transcurs dels últims 50 anys, els avenços accelerats de la ciència han generat una creixent bretxa entre els coneixements del públic i aquells posseïts i utilitzats per les elits dominants. Gràcies a la biologia, la neurobiologia i la psicologia aplicada, el “sistema” ha gaudit d’un coneixement avançat de l’ésser humà, tant de forma física com psicològicament. El sistema ha aconseguit conèixer millor l’individu comú del que ell es coneix a si mateix. Això significa que, en la majoria dels casos, el sistema exerceix un control més gran i un gran poder sobre els individus, més gran que el dels individus sobre ells mateixos.

10 comentaris:

Clidice ha dit...

Chomsky és un dels meus referents principals, la teva descripció li fa justícia. Segurament que es poden contrastar les seves teories, però la rigorositat de la seva feina és innegable. Llegir-lo és com entrar en una habitació plena de portes obertes. Moltes gràcies pel decàleg.

aina ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
magazine.cat ha dit...

Boníssim aquest post Gregori, l'he trobat interessantíssim, gràcies.

Salut.

aina ha dit...

Per qué està esborrat el meu comentari, Gori?

Uhmmm dèia que jo vaig tenir la sort de conèixer a en Chomsky als meus anys d`estudiant, però tenc entès que per desgràcia ja només passen per la seva biografia de rempallada per les escoles.

Destacaria, de totes les seves contribucions, ala seva aportació a la psicologia.

I per auqest pic te perdon però si me torna a descomparèixer un comentari del teu blog...em sentiràs.

Elfreelang ha dit...

Chomski és un dels poc cervells coherents que es dedica a fer unes anàlisis molt encertades sobre el món actual ....li haurien de fer més cas...també el "conec" sobretot per la gramàtica generativa i els seus estudis psicolingüístics....dels meus anys d'universitat

Gregori Samsa ha dit...

Celebro veure el coneixement que hi ha del personatge. Encara queda alguna esperança per a la humanitat.

Aina, no sé què ha passat amb el teu comentari, sóc del tot innocent ( o millor dit, no culpable )fins i tot vaig pensar que t'havies enfadat per el meu últim comentari del teu post.M'alegro que no sigui així.

jomateixa ha dit...

Noi, avui si que tenies ganes d'escriure. Sort que ha valgut la pena, tents molta raó aquest Chomsky si que hi toca.
Crec que ho imprimiré per no oblidar res.

Ventafocs ha dit...

Un post magnífic! M'ha agradat molt.
Salutacions!

Lale Mur. ha dit...

Moltes gràcies, Gregori. Un post interessantíssim sobre el Chomsky, aquesta tarda passaré per la bibliotèca a veure si trobo de Chomsky!
Bona tarda

Lale Mur. ha dit...

Moltes gràcies, Gregori. Un post interessantíssim sobre el Chomsky, aquesta tarda passaré per la bibliotèca a veure si trobo de Chomsky!
Bona tarda