LA PENYA

dissabte, 29 de gener de 2011

LA IMPORTÀNCIA DE SER FRANC

     L'any 2005 vaig començar a treballar al Cèntric Cafè com a responsable del torn de tarda. L'establiment estava situat ( i encara ho està ) al carrer Londres, hi havia molt bon ambient de treball i tenia bona relació amb alguns clients. Allà vaig conèixer en Frank. Era un home de mitjana edat, alt, prim, forra de cabell salpebrat i cara marcada amb solcs que delataven un passat vívid i agitat. Havia nascut a Nova York, ciutat a on va viure fins que va venir a parar a Barcelona, feia ja un grapat d'anys. Tot i que dominava a la perfecció el català, mantenia cert accent neoiorquí. Treballava de traductor i de professor d'anglès i havia editat dos llibres en la llengua del principat. Era una persona culte, agradable, simpàtica i semblava un bon paio. Estava casat i no tenia fills. Això és el què en sabia d'ell. Un dia, en plegar de la cafeteria i després d'una dura jornada laboral, vaig anar a prendre una copa a Ca la iaia, un bar del carrer París que tenia el costum de tancar força tard. Allà m'hi vaig trobar en Frank. Va insistir en invitar-me a una copa i vam seure en una taula. Semblava begut i tenia ganes de garlar. Abans no em vaig donar compte, em va engegar la història de la seva vida:
     "Vaig nèixer al Village l'any 60, el mateix dia i a l'hora que nomenaven president a Kennedy. Era el petit de tres germans d'una familia adinerada i temerosa de Déu. Vaig creixer envoltat d'amor i calés, res no em faltava. Vaig estudiar dues carreres universitàries i vaig aconseguir una bona feina en  el negoci de la industria farmacèutica. Vaig conèixer la Lana, ens vam enamorar i vam encetar una relació. Temps després vam decidir que ens casariem. Era l'època de l'administració Reagan, del sandinisme, de la guerra Iran-Iraq, de l'apartheid a Sudàfrica i Mandela a la presó i de l'Espanya de Felipe González i el Gal. Tenia una vida tranquila i ordenada. M'asfixiava. Dos dies abans del casament vaig deixar família, indústria farmacèutica i núvia i vaig venir a Barcelona. Des que era un crio m'havia interessat aquesta ciutat caòtica i lluminosa ( era tal com jo la veia ) i m'havia documentat força. No ho vaig dir a ningú, no em vaig despedir, mai m'hi he posat en contacte, ningú ha sabut res de mi. D'això fa vint anys. Però ha arribat l'hora. Ep! cambrer, un vodka per a mi i tu, què veus? Què és això ? Un gintònic, please! De què ha arribat l'hora ? Del perdó. De demanar perdó. Fa temps que hi dono voltes i, finalment, he decidit agafar un avió i anar cap a Nova York i disculpar-me amb tothom: família, amics, però sobre tot amb la Lana. No he estimat mai ningú com l'he estimada a ella. Ei! La Mari, la meva dona, és collonuda, me l'estimo molt. però és una altra cosa. Ho haig de fer, ha arribat l'hora. Demà mateix me n'hi vaig, mira, aquí tinc el passatge. No m'hi estaré més d'una setmana. Ara el meu país és el que em va acollir fa vint anys. Sóc català. No sento cap nostàlgia del  meu passat, però haig de demanar perdó. Estic nerviós, angoixat, per aixó m'he emborratxat, per això t'estic fotent la pallissa. Brindem! Pel perdó!"
      Poc després ens vam despedir. En Frank havia trucat un taxi i es va quedar al bar esperant-lo. Vaig intentar imaginar la situació, era difícil fer-se una composició aproximada de tot plegat. Dies després, a la feina, el meu cap em va donar la noticia de la mort d'en Frank. Segons vaig poder entendre en Frank havia mort la mateixa nit en la que el vaig veure; un cotxe va  envestir el taxi que ell ocupava; el taxista, tot i resultar greument ferit, s'havia salvat, però en Frank no va sobreviure a les greus lesions que havia patit. No va arribar a temps d'aconseguir el perdó que tant anhelava, no va poder expiar la culpa que l'havia corsecat durant tots aquells anys. Encara ara, quan deixo per a més endavant algun assumpte pendent, no puc evitar recordar en Frank.

     

10 comentaris:

aina ha dit...

Bé,no sé qué dir, tenc molts sentiments contradictoris, trob que és tard després de 20 anys de silencis anar a demanar perdós, ja no ho val, trob que anar-se´n sense dir adéu...hagués pogut escriure al manco, una carta d`acomiat per a que no passassin pena.

Tornar, després d`una vida, per demanar perdó quan el mal ja està fet és un acte d`egoïsme que només serveix per a justificar el dol que un sent amb ell mateix.

I desprès l`accident, si no haguès anat a demanar perdó...no l`hagués tengut i, a més, mai no ho sabràn.

Te dic que ...no ho haguessis pogut fer millor per fer-me sentir tan impotent. Enhorabona Gori.

Irina ha dit...

Ostres Gregori! quina manera de relatar.
Una història commovedora, penso com L'Aina, a vegades quan ha passat tant de temps no val la pena disculpar-se, perquè la ferida ja està cicatritzada des de fa anys.
Crec que sempre te'n recordaràs d'aquest tal Frank, però certament tu ets un personatge ben curiós, en la teva vida has conegut un munt de persones ben especials.

Una abraçada! Irina.

Isabel ha dit...

Quina història, Gregori! descrius una persona molt turmentada, de grans remordiments, no és estrany! si tot això que expliques és real. I si no ho és, felicitats! suposo que fruit de la teva experiència laboral has acumulat una quantitat enorme de vivències de persones que han arribat al límit. Els has observat i escoltat fins al punt de poder fer un relat tant fantàstic com aquest, enhorabona!

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

Jo també m'he plantejat si la història és real, si és així, (és una bona descripció) quines coses té la vida...i potser mai és tard per demanar perdó. És clar que quan tenim algun tema pendent l'hem de solucionar com més aviat millor, sinó correm el risc de no ser-hi a temps.
I si no és una història real, has escrit un relat curt magnífic!!!
Sigui com sigui, l'enhorabona.
M. Roser
Sigui com sigui

Soldorient ha dit...

Les coses s'han de mirar sempre desde les dues bandes. Sincerament si ara vingués qui té que venir a demanar-me perdó després de 15 anys, ho acceptaria, encara que em fes rememorar històries amargues, ho agraïria en el fons del meu cor.

;) Sol

Elfreelang ha dit...

Destí fatal en la nit...sempre s'està a temps de demanar perdó....una altra cosa es que el perdonin...però això no és l'important. una gran tràgica humana històrica pobre Frank!

Mirant per la finestra ha dit...

En Franck s'havia allunyat de tot, fins i tot del perdó. Per què? Ara ja no ho podem saber. Però pensem en el Frank per si potser voldríem dir quelcom avui, i per si cal el perdó... demà i confessió

Gregori Samsa ha dit...

Molt agraït pels vostres comentaris.
Evidentment els meus relats es basen en fets reals, tot el què explico és rigurosament cert ( llevat d'alguns detalls afegits o obviats, segons exigències del guió, o potser els detalls no són tan detalls, ves a saber)

magazine.cat ha dit...

Ja ho diuen, “no deixis per demà el que pugis fer avui”... i resulta que es una veritat com un temple.

Salut.

Lale Mur. ha dit...

Ostres, Gregori. Quina història tan triste. M'estranya tan que aquell home no hagués demanat perdonat durant tants anys.