LA PENYA

dilluns, 10 de gener de 2011

LA RIVE GAUCHE (1)

    El maig és un mes perfecte per viatjar i París és una bona destinació. Probablement, qualsevol moment és bo per visitar la capital francesa, però posats a triar, em quedo amb aquesta època de l'any, quan esclata la vida, la llum, el color i sembla que tot comenci de nou i hagis de tenir una nova oportunitat.
    L'any 93 va ser un mal any. La crisi, l'atur i el desànim s'havia apoderat de la societat catalana, just després de l'experiència eufòrica dels Jocs Olímpics de Barcelona. La meva situació personal no era millor, estava a l'atur i havia cobrat l'últim mes de subsidi. Vaig decidir marxar del pais. París. M'allotjaria en un establiment econòmic i buscaria una feina d'hostaleria; tenia experiència de barman, cambrer de sala, domini de safata, coneixements de cocteleria i un bon francès ( em refereixo a l'idioma ). Després de setze hores d'autocar vaig arribar a la gare Routiere, la terminal d'autobusos situada a l'extrem est de la ciutat. Era mitja tarda.
    Segons la meva guia de capçalera l'hostal Papillon, situat a St. Germain-des-Prés, era un lloc net, amb bon servei i barat. Vaig agafar la línia 3 del metro fins a Sebastopol i després la línia 4 fins a St. Michel. Un cop allà, vaig enfilar pel Bd. St. Michel i després vaig tombar a l'esquerra pel Bd. St. Germain fins arribar al magnífic hotel Madison. Just davant hi havia el carrer Ciseaux, un carreró estret a on no hi tocava mai la llum del dia i, en el bell mig del carreró fosc i trist, hi havia l'hostal Papillon. A la recepció m'hi vaig trobar un vellard d'uns dos-cents anys, pel cap baix. La meva habitació era en el segon pis. Varem acordar que pagaria cada setmana per avançat. El cubicle era net, el lloc semblava tranquil i no hi havien goteres. Vaig deixar-me caure al llit i vaig quedar fora de combat en tres segons.
    Quan vaig sortir de l'hostal havia parat de ploure i els núvols començaven a trencar-se i a deixar pas els primers raigs de sol matinals que es reflectien en les aigues del Sena, omplint de llum carrers, places, boulevards i ponts. Vaig donar un vol per la riba esquerra, a fi i efecte de copsar-ne l'ambient; el moviment constant i anàrquic de la gentada cada vegada més nombrosa m'obligava a caminar fent esses, per tal d'esquivar a pintors, dibuixants, músics de carrer, gitanes que asseguraven poder endevinar el futur, borratxos que pretenien oblidar el passat, prestidigitadors capaços de fer desaparèixer carteres, gendarmes fent la ronda: allé, allé! i una munió de turistes que s'ho miraven bocabadats, pensant que eren en un parc temàtic, rodejats d'actors i extres de repartiment.
    Durant la primera setmana no vaig parar de visitar cafès, bars, restaurants, bistrots, cocteleries i tota mena  d'establiments que disposessin d'una barra, quatre taules i begudes alcohòliques; hi deixava el meu currículum i mirava de tenir una entrevista amb el propietari o responsable del local. L'impressió que vaig tenir és que ningú estava massa interessat en contractar un cambrer català, cosa que em semblà insòlita. Vaig pensar en dues possibilitats: o la crisi havia travessat els pirineus o bé els empresaris francesos no eren partidaris de tenir assalariats que no fossin del pais. En qualsevol cas, tenia gairebé un marge de tres setmanes fins a final de mes, quan se m'acabarien els diners i hauria de deixar l'habitació de l'hostal pudent a on estava pernoctant i no podria comprar menjar ni tabac i hauria de buscar aixopluc sota un dels diversos ponts que travessen la ciutat i viure com un "clochard", cosa que no era factible, ja que havia tingut una experiència similar i sabia del cert que el meu estómac delicat necessitava de bons aliments i el meu cul aristocràtic volia matalassos tous i confortables. Hauria de canviar d'estratègia.

6 comentaris:

Lluna ha dit...

Ais, Paris!!! el dia que em perdi busqueu-m'hi.
M'agrada Paris.
Espero el canvi d'estratègia..
Petons

Ventafocs ha dit...

Tot una aventura! Sempre et quedarà París...

aina ha dit...

Hi ha poques coses que m`emprenyin (amb perdó) més que, quan qualque cosa m`agrada, me deixin a la meitat.

Ja pots fer via en pujar el capítol II o te donaré matadura a diari.

:) gràcies Gori.pe

Isabel ha dit...

Estic amb l'Aina, ja pots seguir que vull saber que va passar!;-)

Iris ha dit...

Perdona el meu retard, no havia sabut trobar-te abans i per a una vegada que m'hi passe, em queda a mitges i amb la mel a la boca.
Tornaré per veure com acaba!!!

Patricia Jiménez ha dit...

déu n'hi do l'èxit del teu blog, nano! gràcies per llegir-me de tant en tant.