LA PENYA

dimecres, 12 de gener de 2011

LA RIVE GAUCHE (2)

    El sol s'amagava rere els edificis més alts mentre a baix el transitar de persones i vehicles seguia inalterable el seu curs. Ja feia tres setmanes que era a París i estava com el primer dia; no havia aconseguit feina i les agències d'ocupació hoteleres a on m'havia inscrit pensat que era la solució definitiva, m'havien assegurat que el sector passava per una crisi important. Hauria de tornar a casa.
    Aquella tarda havia estat vagarejant per la riba dreta, però l'ambient canalla de l'altra banda del Sena em resultava més plaent. Vaig deixar la rue de Rivoli, vaig creuar pel Pont Neuf i vaig baixar pel Bd. Raspille sense saber a on aniria a parar. Fosquejava i començava a tenir gana; vaig triar un bistrot i hi vaig entrar. No hi havia gaire gent, així que no vaig tenir problema per trobar taula. El local era agradable i acollidor, desde el fil musical la veu trencada de Billie Holliday amenitzava l'ambient. Probablement aquell seria el meu últim sopar com Déu mana a la ciutat de la llum, així que em vaig decidir per un assortit de crepes salades i dolces i tanta cervesa com el meu estómac fos capaç d'encabir. Va ser cap el final de l'àpat quan vaig adonar-me de la presència d'una dona que seia entotsolada a la taula del davant. Anava pel cafè, per tant havia estat allà tota l'estona. Em donava el seu perfil esquerra i, de tant en tant, tombava el cap per mirar-me. Aquest gest és el què em va cridar l'atenció. No era massa guapa ni gaire jove, però no era questió de fer escarafalls. En un parell d'ocasions em va clavar la seva mirada i  jo, tímid i poruc, vaig defugir-la. Però es va presentar una bona oportunitat i no podia deixar-la passar: la dama probava d'encendre's una cigarreta, però l'encenedor fallava. Em vaig aixecar i, polit, li vaig donar foc. Vaig seure a la seva taula, acceptant la seva invitació. Es deia Marlene, era de Berlín i dominava el francès ( ara no em refereixo a l'idioma ). Enchanté, madame. Era a París per algun motiu que ara no puc recordar. Devia tenir més de quaranta anys; tenia la cara llarga, pòmuls marcats, faccions dures i llavis prims; els seus rinxols negres li queien per sobre l'espatlla; un escot generós deixava a la vista bona part d'uns pits rodons, ferms i ben fets. Em costava mantenir la mirada en els seus ulls. Quan es va aixecar per anar al lavabo vaig poder observar com el seu vestit blau s'arrapava a un cos voluptuós i amb tendència al sobrepès. Vam sortir. Al carrer, un plugim fi deixà pas a una pluja intensa i rebel. Vam començar a caminar agafats, els nostres cosos buscaven aixopluc l'un amb l'altre, les mans trobaven racons càlids i humids.Quan vam arribar al seu hotel anàvem ben xops i molt calents. Abans d'entrar a la seva habitació jo ja li havia arrencat les calces i ella em sacsejava la verga amb fruïnció. Vam trigar una mica fins aconseguir arribar al llit. Per un noi jove un cos com el d'ella era un cos imperfecte, en declivi, amb defectes, però també era un cos càlid, afectuós i expert. Això últim feia oblidar l'anterior. Abans de sortir el sol, la Marlene es va encendre un Gitanes i em va demanar que toqués el dos; li agradava dormir sola, sobre tot després de follar ( ella en va dir fer l'amor ). Au revoire. Llavors jo era un jove inexpert i no entenia a les dones; ara sóc un veterà experimentat i entenc que és una causa perduda. Vaig sortir de l'hotel amb la cua entre les cames. Un parell de dies més tard tornava a Sabadell. Abans, però, havia anat al seu hotel a desperdir-me, però ella ja no hi era. La meva visita a París havia estat infructuosa. O potser no del tot.

8 comentaris:

magazine.cat ha dit...

Hola Gregori, una aventura molt descriptiva!

Salut.

aina ha dit...

Fillet, ères massa jove i no li podies donar el que ella demanava. Però...això és experiència! Interessant aquesta senyora: tan "alemanya" però tan dona a la vegada.

M`ha agradat, molt, esper el pròxim!
Una aferrada.

Iris ha dit...

Reste a l'espera de la propera entrada!

Déu ni do el personatge femení, eh!!!

jomateixa ha dit...

noi això va in crescendo!!

Irina ha dit...

Gregoori ostres! potser que et dediquis a això perquè els escrits cada vegada són millors.

Pobret debies tornar ben trist cap a Sabadell.

Anna ha dit...

París és la ciutat-causa.
no et troturis més amb el "per què?"

;)

Elfreelang ha dit...

Ara entenc de sobte el ple significat de sempre ens quedarà París...

Isabel ha dit...

Infructuosa! aquesta visita a París...infructuosa? no ho crec pas. Ben al contrari, penso que devies aprendre molt i molt de tot plegat, fins i tot, de la teva trobada amb la Marlene. Durant un segon he pensat que t'havies trobat amb la Dietrich.