LA PENYA

divendres, 18 de febrer de 2011

VIATGE INICIÀTIC

        Sempre he sigut un xicot valent i amb empenta. A l'edat de 5 anys vaig decidir que havia arribat el moment de veure món. Llavors vivia en el castell de Can Feu amb els meus pares adoptius; ell era l'expirata Ratham el Pollós, conegut també com Ratham el Merdós i ella, en aquell moment, era una ballarina d'origen persa. El pare canviava de parella tot sovint. Quan m'acostumava a una nova mare, me la canviava. Així, doncs, un matí de Sant Cristòfol  vaig agafar en Raví, el meu cavall preferit i, sense dir res a ningú, vaig fer camí cap el sud. Vaig viatjar durant quaranta llunes sense parar, vaig travessar valls i muntanyes, pinedes i fagedes, rius i deserts, vaig aguantar temperatures gèlides i el sol més abrusador, vaig haver de lluitar contra lladres de camins, besties ferotges, pederastes que em volien comprar amb caramels, vaig aguantar picadures d'insectes i flipades de rèptils. Finalment vaig arribar a una zona plegada de llimoners, a on s'hi barrejava el flaire de la ginesta, el romaní i la farigola i els pitroigs i els pardals omplien l'aire amb les seves piulades. Havia acabat amb les provisions i estava cansat i afamat; en Raví no estava millor que jo. Vaig prendre un caminoi pensant que em duria algun lloc; els marges eren curulls de caramels, núvols de sucre, pega dolça, confits i pastissets de sara.  Al final hi vaig trobar un casalot fet de turró de Xixona, amb una teulada de neules ( o sigui, una neulada ). Vaig baixar del cavall i vaig trucar a la porta. Des de dins una veu em contestà: " no volem saber res amb els testimonis de Jehovà , ni amb els venedors de vetes i fils ni amb la classe política". Jo vaig contestar:" sóc un vailet que fa camí cap el sud, necessito aixopluc, omplir el meu delicat estòmac i farratge per al meu cavall". Es va obrir la porta. Els habitants de la casa eren dos germans, en Hansel i en Goethe; el primer era treballador de la seat i el segon escriptor mediàtic. Em varen fer passar i es varen ocupar del meu cavall. Els hi vaig explicar quines eren les meves intencions. En Goethe va dir: "ets massa jove, encara no estàs preparat per aquest viatge, primer has de mirar en el teu interior i conèixe't a tu mateix, aprendre dels grans, estudiar, adquirir aplom i aconseguir l'equilibri necessari per arribar ser un home de profit. I no serà fins que el rellotge de la plaça del Sol dongui tretze vegades les dotze campanades per TVE, que podràs iniciar el teu viatge que tant ansies. Donat el teu caràcter rebec i el teu tarannà esquerp i sorrut, tindràs molts problemes per adaptar-te a la societat. I no serà fins que faci un lustre que faci vint anys que tinguis vint anys, que no comprendràs quin és el sentit de la vida". Seguint tan extraordinaris consells vaig tornar cap a casa, a on vaig ser rebut amb alegria; es va fer una gran festa, amb tota la quitxalla del comtat ; no van faltar "ganchitos" i fanta de taronja. Encara ara es recorda la celebració.
      Les previsions d'en Goethe es varen anar acomplint al llarg dels anys. Totes menys una. Encara ara no sé quin és el sentit de la vida.

9 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

Que bo, això de la "neulada".

Jo també he tingut problemes per adapatar-me a la societat. No he trobat el sentit de la vida encara a 39 anys, però no em fa pas falta per saber què vull.

Irina ha dit...

Gregori!!!!!
ets tu el de la foto, quina monada.
Bé referint-me al teu text, quan busquis un sentit a la vida, la primera rialla o la primera llàgrima que trobis pel món són la teva única resposta.
Sincerament i amb una abraçada, Irina

Elfreelang ha dit...

Molt bon text Gregori....i em penso que la vida si té un sentit és viure-la! no hi ha més..ni menys...

aina ha dit...

Gori, angelet meu, vine maco que jo et conto el sentit de la vida a cau d`orella. D`on has tret aquets conte? a qui li has robat? va...confessa tu no ets tan tendre.

M`ha agradat molt, però molt.

magazine.cat ha dit...

Molt bon poti poti, m'agradat!

Salutacions.

Ventafocs ha dit...

Boníssim Gregori, em penso que ja has fet molt de camí. Quin sentit té trobar el sentit? Viu el present per construir el futur i oblida't del passat.
Que tenguis molt bona setmana!

Gregori Samsa ha dit...

Gràcies, senyores, per comentaris tan benèvols, però jo l'únic que he fet és narrar els fets tal i com varen passar.
Sí, Irina, el de la foto, el que va a sobre, sóc jo. Actualment m'assemblo més a la bèstia de sota.
Aina, baldufa, sóc la tendresa feta home. No sé si tu em pots contar el sentit de la vida, però probar-ho seria un plaer pels sentits

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

El de la foto dius que ets tu, un vailet molt eixerit i una mica trapella i imaginatiu...Dius que totes les previsions s'han complert menys una, puc preguntar quina?
M. Roser

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

Perdona no ho havia llegit bé (encara em costa una mica)...no has descobert quin és el sentit de la vida. Hauries de llegir molts tractats de filosofia i tot i així...
M. Roser