LA PENYA

dimarts, 22 de març de 2011

CLOWN

    L'any 1999 va ser un  any diferent. Corria tota mena de supersticions i mals auguris pel fet que érem al final del mil·lenni; es parlava de l'efecte 2000, que hauria d'inutilitzar tota la xarxa informàtica del planeta i, aquell estiu, també es parlava de la fi del món. A mi, això últim, ja m'anava bé. Una tarda calorosa de primers de Juliol, vaig sortir a donar un tomb pel centre de la ciutat a on vivia llavors, Sabadell. En arribar al final de la rambla, vaig tombar a la dreta i vaig agafar la gran via. Cap cot i abstret com estava vaig caminar, sense adonar-me, fins a les afores, a tocar amb el terme municipal de Sant Quirze. En aixecar l'esguard, vaig veure davant meu com s'alçava la carpa d'un circ. Aquest espectacle sempre m'ha semblant antiquat i decadent. Hi havia força ambient al voltant d'aquella enorme tela de coloraines i m'hi vaig apropar; entre la gentada hi havia curiosos, nans, la dona barbuda, l'home més fort del món, un paio amb dos caps i un altre amb un cul ( vull dir amb una sola anca). Però d'entre tota aquella patuleia hi destacava una deessa de faccions perfectes, cabells com un fil d'or i  cos escultural. Vaig quedar enlluernat al moment. Era trapezista. Allà mateix hi havia el que semblava el director del circ, parlant amb l'August, el pallasso seriós. De seguida vaig entendre del tema que tractaven: s'havien quedat sense el  pallasso babau i en necessitaven un urgentment. Jo, sense ni tan sols pensar-m'ho, em vaig oferir per ocupar la vacant. El què fos per estar a prop de la fantàstica trapezista. Els vaig dir que tenia molta experiència fent el pallasso i ells, desesperats com estaven, van acceptar la meva candidatura. M'hi quedaria fins a finals de l'estiu, quan el circ abandonaria la ciutat. De seguida vam començar els assajos. Jo, des d'abaix, amb la meva perruca rosa, el nas vermell i els sabatots del 56,  no perdia detall de les acrobàcies aeeres de l'àngel que m'havia furtat la raó i que em deixava meravellat, tot i que semblava entendre's molt bé amb el seu company volador, d'altra banda cosa ben normal. Aixi passaven els dies; jo sovint li enviava missatges a traves de l'home bala i ella, des de a dalt, em somreia i em saludava amb la mà. Poc abans d'acabar el meu contracte, ella em va enviar un missatge: havia d'oblidar-la, ella no deixaria mai el seu company trapezista per anar-se'n amb un pallasso sense futur. Vaig embogir. L'últim dia d'espectacle jo no em sentia amb forces per sortir a la pista, però l'August em va fotre un rollo sobre els pallassos que riuen per fora i ploren per dins i collonades d'aquestes. Vaig sortir, entre altres coses perquè en cas contrari m'haguessin pogut demandar per incompliment de contracte. A meitat del meu show no vaig poder més i vaig esclatar a plorar, vaig relliscar a causa del mullader, vaig caure a terra i em vaig trencar una cama. El públic es va petar de riure. Va ser una actuació memorable. Això sí, no he tornat a fer el pallasso mai més.  

7 comentaris:

Iris ha dit...

Doncs ja ens podries fer una demostració virtual, que jo tinc ganes de riure!!!!

Irina ha dit...

ostres Gregori!!!! n'estic segura que això va ser una mica patètic en el seu dia, però a hores d'ara et deus fer un fart de riure quan ho llegeixes, i respecte a això del berenar, pots venir quan vulguis, a casa meva tens la porta oberta, però has de tenir en compte, que jo sóc molt dolça, i potser decidiràs menjar-me a mi i no pas al pastís.
Va una abraçada!

Gregori Samsa ha dit...

Irina, de ben segur que quan et vegi a tu deixaré el pastís de banda, ja es nota que ets molt dolceta i tendra

maria ha dit...

La trapezista s'ho perd...jo sempre he preferit que em facen riure a que m'enlairen :)

magazine.cat ha dit...

No se perquè però no et veig de pallasso!

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

Un història molt singular, que bonic fer de pallasso per amor, encara que sigui de pallasso tonto...Diuen que els pallassos en la intimitat solen ser persones tristes, però em sembla que tu series l'excepció i ja saps que val més fer riure que fer plorar...
Bones rialles,
M. Roser

Audrey ha dit...

I les coses que arribem a fer per amor!, a vegades no saben distingir la ficció de la realitat; la proximitat per coincidències, de l'amor entregat.

Bona història trista i riallera, com la vida!.

Abraçada!