LA PENYA

dijous, 28 d’abril de 2011

SAM(sa) SPADE

Boston, Massachussets. Hivern del 94. Ambient gèlid, pluges i nevades constants i, quan no, una boira persistent que ho empudega tot. Sóc en aquest cony de ciutat gràcies al Flanagan, bostonià que vaig conèixer l'estiu anterior a Palma de Mallorca, en una nit de borratxera i putes barates i bronques per no res. Vam sellar la nostra amistat per sempre més. El xicot era investigador privat i m'assegurà que sempre tindria un lloc de treball per un nano tan espavilat com jo. Així que aquí em teniu, fent d'ajudant de perdiguer, feina més aviat avorrida en una ciutat avorrida. Bàsicament la meva tasca consistia en seguir a marits o mullers amb ganes de gresca i en ser l'ombra de treballadors amb vocació d'espietes industrials. I així anava passant les setmanes, entre alcohol i badalls. Sortosament havia clissat un local a on per pocs diners unes mosses lleugeres de roba et donaven conversa i, si els hi queies bé, te la mamaven. I jo els hi queia molt bé, us ho podeu creure. En mig de tot aquest festival, recordo un cas especialment interessant. Un dia jo era tot sol a la merda d'oficina que tenia llogada el Flanagan, (ell va ser qui em va posar el sobrenom de Sam Spade, ja sabeu, com el detectiu de les novel·les de Dushiell Hummett , que no sabeu de què us parlo? Hauríeu de llegir més novel·la negra, feu-me cas). Doncs bé, jo era al despatx quan es va presentar un coi de dona espectacular: alta, rossa, ulls verds, pits enormes i cul perfecte, com us podeu imaginar jo no l'hi treia la vista dels ulls.Resulta que la mossa s'havia casat amb un paio i havien acordat que el seu matrimoni seria obert, o sigui que s'ho podrien fer amb qui volguessin sense haver-se d'amagar. El problema és que perquè la cosa funcioni, el tracte l'han de mantenir tots dos, si no l'invent se'n va en orris. Ms Smith no tenia problema per acomplir amb la seva obligació, en canvi el marit, una mena d'executiu amb cara de peix bullit, era sospitós d'incomplir el pacte. Ms Smith em va contractar per vigilar-lo. Durant unes setmanes el vaig estar seguint i el paio, en lloc d'anar amb barjaules, es dedicava a anar a biblioteques, clubs de fumadors i a veure partits de beisbol. Us ho podeu creure? Beisbol! al menys si hagués estat futbol....Al cap de tres setmanes vaig citar a ms Smith al despatx per entregar-li l'informe complert i cobrar-li els honoraris establerts. Un cop enterada de "l'engany", la dona, visiblement afectada va jurar, amb llàgrimes als ulls, que aquesta no li perdonava i que estava disposada a divorciar-se d'aquell fill de puta de forma inmediata. Vaig mirar de calmar-la i, després de fotre'ns un whisky, vaig posar´li la ma a la cuixa i vaig anar pujant. Sí, ja sé què penseu, que un bon professional ha de respectar a les seves clientes i no és ètic aprofitar-se'n d'aquesta manera, però la veritat és que ja feia cinc minuts que havia cessat la nostra relació professional, De tota manera ms Smith em va apartar la ma i em va dir, amb aquella veu de vellut fúcsia, que ara era una dona lliure i que, per tant, ja no tenia senrit que s'anés embolicant amb el primer xitxarel ·lo que se li poses al davant. Us ho podeu creure? Estan sonats aquests ianquis.

7 comentaris:

aina ha dit...

Hahaha, estàs ben sonat tu. Ets autèntic, Gori.
Un aplaudiment, m`has distret i m`has fet riure molt.

Gregori Samsa ha dit...

Aquest és el meu objectiu a la vida, bombonet: distreure't i fer-te riure.

magazine.cat ha dit...

No perds el temps, veig que sempre portes la directa.
M’agrada’t lo de la veu de vellut fúcsia.

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

Dius que hem de llegir més novela negra...jo n'acabo de llegir un bon episodi al teu blog. Em fa gràcia el teu enginy per desconcertar al personal i així no sabem mai quan parles seriosament o te'n fots de nosaltres(com diries tu,)..."Va entrar una dona espectacular i jo no li treia la vista dels ulls"!!!
Salut i bon humor,
M. Roser

Clidice ha dit...

Ja és mala sort! Això si, fer d'ajudant de perdiguer de ben segur que et proporciona material a desdir :)

jomateixa ha dit...

Ens n'hauries d'escriure més d'aquestes... jeje

Irina ha dit...

Ets increïble Gregori meu!
No deixes mai de sorpendre, sempre tens algun record especial del passat per explicar.
Veig que sempre has estat un d'aquells que es mira les dones! jajaja de la manera que ho dius només podia prevenir de tu!
Però una pregunta rei, dius que Boston és una ciutat avorrida? De fet no hi estat mai, a veure si me'n pots fer cinc cèntims ;).
Una abraçada guapo!