LA PENYA

divendres, 8 de juliol de 2011

CLUJ-NAPOCA (1)

      Ja us he parlat del Monk alguna vegada. Com a local no era cap meravella, però la beguda era barata, s'hi podia sentir música en viu entre setmana i  es gaudia d'un ambient selecte: putes, macarres, borratxos, ex-boxadors, policies retirats i polítics corruptes. M'hi sentia com a casa. Ja feia un parell d'anys que m'havia separat de la Marga i encara em sentia desubicat; en aquesta vida pots ser moltes coses, però no un desubicat. Aquella nit em vaig fixar amb una mossa que seia sola a la barra, amb uns tirabuixons llargs i  negres que li queien per sobre l'espatlla, rostre moreno i esguard baix; semblava trista, semblava estrangera, semblava jove però no massa, semblava una deessa, què sé jo què semblava. Duia una brusa blanca i ampla, però no prou per evitar marcar la forma dels pits, i uns texans que se li arrapaven a la cama com si fossin uns texans arrapats. Era una dona amb classe. Em vaig mantenir a distància i vaig continuar bevent; aquest tipus de dona sempre porten problemes. Llavors em va mirar amb els seus ulls negres ( dos negros cautivos cruzando el mar, com diria Juan Perro ) i em va somriure. M'hi vaig apropar, què voleu? si una noia em somriu no puc pas engegar a córrer. La vaig invitar a una copa i vam començar a xerrar. Es deia Nadia i era romanesa, d'una ciutat anomenada Cluj-Napoca; lloc que tenia el seu origen en un assentament romà (Napoca); al llarg dels segles havia pertangut a diferents països fins que al final, després de la I Guerra Mundial, s'anexionà a Transilavania. Era una puta merda de ciutat, amb edificis enormes i avingudes amples i fosques, aparadors buits, gent caminant mig d'esma i una pudor permanent flotant en l'aire. Després de l'execució de Ceaucescu van renéixer les esperances, però el país va veure's immers en una mena de forat negre d'on era molt difícil sortir-ne. La Nadia va decidir fotre el campva viatjar per Europa, fins arribar a Barcelona a on, gràcies al seu domini de quatre idiomes, trobà feina en una multinacional alemanya instal·lada al Vallès. Vam ser els últims de sortir del Monk. Abans d'adonar-me'n ja érem a l'habitació del meu pis, despullats i a sobre el llit, llepant-nos  per tot el cos i follant com si s'hagués d'acabar el món. De fet el món s'ha d'acabar algun dia, al menys per a nosaltres. Ens vam adormir. Em vaig despertar de matinada, quan encara era negra nit; vaig buscar-la amb la ma però no hi era; vaig encendre el llum i vaig adonar-me que estava sol; vaig començar a buscar per sota el llit, en el fons de l'armari, al lavabo, a la cuina, a dins  de la nevera; ni rastre de la Nadia .Tampoc hi havia la seva roba. Vaig témer que es tractés d'una vulgar lladregota; era això, m'havia seduït i m'havia fotut la pasta. Vaig anar corrents a buscar la cartera; vaig respirar alleugerit, els vint-i-tres euros amb quinze cèntims continuaven al seu lloc. Vaig tornar a jeure al llit i em vaig encendre un ducados light. Sí, realment era una dona amb classe: havia tingut el detall de tocar el dos i evitar el moment enutjós de despertar al costat d'un desconegut. Feia estona que notava una punxada a la natge esquerra; primer no n'havia fet cas, les punxades per tot el cos després dels quaranta sovintegen. Vaig mirar dins del llit i entre els llençols hi vaig trobar un penjoll: una cadeneta amb un cor. L'havia vist abans, no feia gaire estona, movent-se amunt i avall al voltant del coll de la Nadia mentre cardàvem com gossos en zel. Semblava plata autèntica. Rere el cor hi havia una inscripció: "Lucía". Què feia la Nadia portant un penjoll amb la inscripció "Lucía"? Potser m'havia donat un nom fals, tot i que el primer era més adient que l 'últim,  si tenim en compte el seu marcat accent estranger, probablement romanès. Potser era d'alguna amiga seva o potser l'havia trobat en el lavabo d'una disco. Ves a saber. No era cap bestiesa pensar que se l'havia deixat expressament. Les dones ja ho fan això. Les dones fan coses molt rares. 

10 comentaris:

aina ha dit...

Una arracada deixam les dones, és més subtil.

Hi ha segona part?

Lluna ha dit...

Les punxades per tot el cos després dels 40 sovintegen?? Mal vamos!!! jajaja
Jo intento no deixar-me res...
I com l'Aina sento curiositat per la 2ona part, si es que hi és.

Petons

Irina ha dit...

Ostres noi Gregori...
Una altra dona?? I veig que totes deixen marca, però mira que tens històries estranyes amagades al calaix, una tal Nadia amb un penjoll que hi posa Lucía i a més desapareix després d'una nit de passió amb el rastre del penjoll ja esmentat...M' ENCANTA espero com una criatura la segona part.
Petons savatge!!

Gregori Samsa ha dit...

Efectivament, hi ha segona part. En realitat hi ha més parts, però ho deixarem així, no es tracte de fotre rollos infumables. Bé, potser per evitar això ja no hi sóc a temps.

Ventafocs ha dit...

Molt bon apunt! Tanta sort dels 23 euros, eh? (m'ha fet gràcia això) Salut, Gregori.

Audrey ha dit...

Friso per llegir la segona part..., preocupat per si prenia els calerons i potser va pendre quelcom més valuós...

Abraçada!

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

Ostres noi, quina narració!!! A més d'explicar-nos la teva conquesta de "latin lover" ens dones una classe magistral de geografia nòrdica. Perquè dius que vas trobar la cadeneta, sinó diria que parles del que hauria pogut ser, pero, no...
Hi a més, anem de sobrats:" les dones ja ho fan això, les dones fan coses molt rares. Conclusió:les dones són molt rares!!!
D'això ja fa uns quants anyets, eh?

Salut i vigila les conquestes del cap de setmana,
M. Roser

magazine.cat ha dit...

M'encanten les teves narracions, sempre tan descriptives!!!
Espero la segona part.

Gala(tea) ha dit...

No ens deixes perdre detall.. sempre tan ben explicat...
Ets un contador de contes genial... però a mi hem falta la segona part... i poder un "continuará"...
Així ja m'explicarás un dia d'aquestos que significa "les dones ja ho fan això" jajajaja..quina poreta fas!!

Les dones no son rares saps? sols es que algunes tenen moltes habilitats...

Petons valencians...

Gregori Samsa ha dit...

Gràcies magazine, però la veritat és que m'he tallat força a l'hora de ser descriptiu

Roser i Gala, no ens enganyem, les dones foteu el que us dóna la gana i després dieu: "ah! és que nosaltres som més sofisticades". No et fot.