LA PENYA

dimarts, 12 de juliol de 2011

CLUJ-NAPOCA (2)

       La millor hora del dia és el matí, després d'esmorzar,  amb tota la jornada per endavant i quan creus que podràs fer tot allò que tens planejat i encara et sobrarà temps per anar a donar un tomb i prendre una copa. Just després del massatge abundant d'after shave, varen trucar al timbre de la porta. La Nadia, vaig pensar, ha tornat per recuperar el seu penjoll i fotre un altre clau amb un dels paios més ben parits de l'Europa comunitària. Vaig obrir la porta i en lloc de  les faccions perfectes de la Nadia em vaig trobar amb la cara d'un paio més lleig que un gos petaner, rictus de mala hòstia, dos metres d'alçada i abillat amb una americana de quadres marró que li anava dues talles més petita. Un cromo. Abans no vaig poder obrir la boca, el fill de puta me la va tancar d'un mastegot, enviant-me al bell mig del menjador i deixant-me KO durant una bona estona. El goril·la picava bé, vaig trigar cinc minuts llargs a  recuperar l'esma i a poder incorporar-me.  Vaig aixecar la vista i davant meu em vaig trobar amb tres personatges realment  estrafolaris: a l'esquerra el goril·la abans esmentat, a la dreta un paio sec com un clau, amb un somriure sardònic dibuixat a la cara i una navalla automàtica saltironejant de ma en ma, i al mig, completant el trio sinistre, un home calb i de complexió ampla, ulls sortits i llavi inferior penjant;  una mena de  gripau. Per experiència (per experiència de veure-ho a les sèries ianquis) sabia que en aquests casos no pots mostrar cap senyal de debilitat, sinó estàs perdut,  així que, amb el meu aplom i sang freda habitual, vaig deixar anar:
- Us equivoqueu, nanos. El director de caixabank viu al pis de dalt, jo només sóc un puto mileurista.
El gripau, pel que semblava, cap de la banda, m'inquirí:
- On és la noia?
- L'Anoia? entre el Bages i la Segarra- vaig fer jo.
A instàncies del gripau, el goril·la s'atensà a mi i em clavà un cop de puny a l'estómac. Em pensava que em moria allà mateix, vaig començar a fer flexions i a boquejar per tal d'agafar el màxim d'aire possible. Al cap d'uns minuts, el gripau, amb el seu accent particular, hi tornà:
- Volem la noia.
Jo, la veritat, no tenia ganes de seguir fent broma, així que vaig callar com un puta. Un altre gest del gripau i el paio sec em va col·locar la navalla a la cama, tot just la punteta, mentre el cap de la banda m'explicava que només calia un ordre seva i el pinxo del punxó me la clavaria fins el fons, seccionant-me la vena aorta i quan la treiés, la meva cama es convertiria en un brollador i en pocs minuts moriria dessagnat. No sabia què fer, si callava era home mort i si els parlava del penjoll i de la possibilitat que la Nadia tornés, aquella noia ho passaria malament; estava clar que no la buscaven per invitar-la a un frankfurt. Intentava veure passar la meva vida per davant meu però no me'n sortia, només veia uns paios que em volien fer la pell. Llavors, de cop i volta, van aparèixer pel menjador uns nanos corrent i cridant i jugant; es tractava de la canalla del segon tercera que s'havien colat al pis; aquells gangsters de pa sucat amb oli s'havien deixat la porta oberta; rere els nanos, la mare, la tieta i la cunyada amb les bosses del lidel, perseguint la quitxalla. El trio de la mort es va fer fonedís i els meus estimats veïns van fotre el camp sense ni tan sols disculpar-se. Sí, m'havien salvat la vida, però no costa res ser educat. Un parell d'hores després, dutxat, ben pentinat i amb el cul net, vaig dirigir-me a la comissaria dels mossos del carrer Déu i mata. El nom del carrer té collons. Un cop dins les dependències policials, vaig veure un cartell a on s'hi anunciava la recerca d'una banda d'albano-kosovars formats per quatre persones: els tres animals que em varen visitar i la Nadia. Em va prendre declaració el caporal Ferrer, a qui vaig explicar que havia vist els tres homes buscats per la Interpol passejant pel carrer Mallorca feia tot just un parell d'hores. De la dona no en sabia res. La policia catalana es va posar en marxa, no se'ls hi escapa res a aquests. Un parell de dies més tard vaig llegir en el diari que una perillosa banda de criminals havia estat desarticulada en una operació conjunta entre els mossos, policia nacional i guàrdia civil; els tres homes havien estat abatuts a trets, en canvi, de la dona d'origen romanès, no se'n sabia res. Vaig seure al sofà, em vaig servir un whisky i vaig felicitar-me per la meva sort: vaig aconseguir lliurar la Nadia d'aquell trio terrorífic sense necessitat de delatar-la a la policia i d'haver d'explicar la naturalesa de la nostra trobada. I és que sóc tot un senyor.
        L'enigma del nom gravat al penjoll el desvetllaria temps després. Potser algun dia ho explico. 

14 comentaris:

aina ha dit...

Expliqui-ho, senyor.

Lluna ha dit...

I la Nadia no va tornar per agraïr-t'ho?? Com són aquestes noies!!!

Va, sí, explica'ns-ho!!!!

Petons

Gala(tea) ha dit...

Mare de deu nano.. tú tens una flor al cul! i ja hem perdonarás la confiança...però collons que a tu et falta alguna cosa per viure?

Be, pense que si, ets un senyor per no delatar-la però...ja li vas regalar un ram de flors a la teua veina??

Au xatet... ha estat una història que m'ha mantés amb l'anima en un puny!!... xe que tenim un pacte!

Au cacau!!

Un petonet... o tres.

La Senyoreta Reykjavík ha dit...

Amb tots els meus respectes, vosté és un desgraciat...com que potser algun dia ho explicarà?!?...no hi ha dret, home...no hi ha dret!...No pot deixar vosté al personal amb aquest ai al cor!...faça bondat i no deixe (mai) d'escriure :)

Ventafocs ha dit...

On has dit què era l'Anoia?

Irina ha dit...

T'hauria quedat més fi si haguéssis posat cara neta, però no entro en detalls. Com que algun dia, a una dona com jo no se la pot deixar amb intrigues home! Ja ho estas explicant ara mateix.
I per cert, ben fet noi, d'això se'n diu ser un cavaller.

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

Ostres noi, mira que ets "pel·liculero"...tu has vist moltes sèries de lladres i serenos.T'hauries de plantejar escriure novel·la negra...Podries penjar una copia del penjoll al blog, igual trobem alguna pista.
No sé pas que hi fa el pobre riu Anoia, enmig de tanta truculència...
Ah, i és que no surts sempre així d'abillat de casa teva? És que si vols lligar!!!
Petons,
M. Roser

Elfreelang ha dit...

renoi com les gasten? sort del veïnat! i quan ens explicaràs la resta...?

magazine.cat ha dit...

Senyor no ens deixi aixi!!! Acabi l'historia plisss....

Pons ha dit...

sempre es una banda de "albano-kosovars" mai no es per exemple una banda de liechtensteinians

Audrey ha dit...

M'has fert riure!!:-D però ens deixes enigmes per resoldre :-(

Abraçada!

jomateixa ha dit...

sort que sempre te'n surts com si re... jeje

Gregori Samsa ha dit...

Bé, sí, explicaré la resta de la història, però això serà després de vacances.
Me'n vaig a la platja

lolailolola..

Irina ha dit...

Aprofita-les doncs, que quan tornis tens feina!
:)