LA PENYA

dimecres, 14 de setembre de 2011

LA CONXORXA DELS ESPAVILATS

         Recordo perfectament  on era l'1 de setembre del 2011 a les 14:50 h, ho recordo com si fos la setmana passada: era al balcó de casa regant els testos de cànnabis, un tipus de planta que vol amor i dedicació. Just quan era a la cuina omplint de nou la regadora, van trucar a la porta. Vaig anar a obrir d'inmediat, cosa insòlita en mi, ja que normalment miro d'entretenir-me una bona estona per veure si l'interfecte desapareix i deixa de molestar. No saps mai qui pot trucar a la teva porta. En aquest cas es tractava de l'Ignatius Railly, un xicot que vaig conèixer a Nova York anys enrere, al tombant de mil·lenni. No havia tornat a saber res d'ell des de llavors, el noi havia conservat la meva adreça i jo no m'havia mogut del pis en tot aquest temps. Tenia l'aspecte de sempre: gras com un porc, pell greixosa i cara d'idiota. No vaig tenir més remei que fer-lo passar. Vaig servir-nos unes copes de sol i sombra i ens vam fer uns canutos de maria. Feia mesos que l'Ignatius voltava pel món, en una mena de viatge iniciàtic, segons em va dir; en aquells moments era a Barcelona de forma transitòria i, abans de continuar el seu viatge, havia volgut fer-me una visita. 
      - No penso tornar al meu país- em va dir- mai més.
     - Doncs a mi m'agradaria tornar-hi un dia- vaig observar- a Nova York i també a la teva ciutat natal, Nova Orleans.
      L'Ignatius va moure el cap d'una banda a l'altra, va espantar una mosca i va fer petar la llengua:
      - És de bojos. Aquell 11 de setembre vaig estar a punt de deixar-hi la pell. Era un matí gairebé estiuenc, el cel era net, blau, sense un núvol; la gent caminava pels carrers amb vitalitat i alegria. Tenia una cita amb en Holden Couldfield, el magnat del sègol, el qual tenia les seves oficines al pis 86 de la torre 1 del WTC. Quan era al vestíbul vaig sentir el terrabastall, ens van fer fora i, un cop el carrer, la policia mirava de desallotjar la zona. Després, pam! una altra explosió. Vam fotre el camp corrents. A Times Square hi havia una pantalla gegant a on s'hi podien veure les imatges del què anava passant. Bé, ja saps com va anar tot plegat. Jo, que sóc una persona de tarannà vital i curiós i que, no és per dir, tenia tota mena de contactes en altes esferes i cercles influents, vaig esbrinar la veritat del què va succeir. Per això no hi puc tornar. Hi ha altres motius, però aquest és el principal. 
       El meu enginyós amic va fer una pausa, va mirar a una banda i altra per tal d'assegurar-se que no hi havia micros ni càmeres camuflades al meu pis i, apropant la seva cara greixosa cap a mi, continuà:
       - Les coses no van anar com ens han fet creure. Tot el món ha vist milers de vegades les imatges dels avions passant per darrere dels edificis i pum! les explosions. Doncs bé, la veritat és que els aparells no van arribar a impactar contra les torres; van passar de llarg. És el què es coneix com a " efecte Rebollo". Sí, no posis aquesta cara. En Rebollo, tu ho has de saber molt bé, va ser aquell home que en la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona va llençar la fletxa incendiaria, la qual es va perdre uns metres per darrere del peveter, en el moment que s'accionava un mecanisme que encenia la flama, creant l'efecte visual que la fletxa havia caigut dins del peveter. Això és el què va passar l'11 de setembre: quan els avions passen per darrere de les torres, des de terra s'acciona un mecanisme que provoca la detonació.  I has de saber que no va ser un atemptat d'Al-Qaida, ni la gihad, ni cap grup  pertanyent al terrorisme islàmic internacional. Va ser cosa de la CIA.
       - Estàs ben sonat- vaig dir- per què la CIA hauria de voler matar a tanta gent? No té cap sentit.
       - Ah!- va dir l'Ignatius tot excitat- per conservar la supremacia mundial que havia estat perdent en els últims anys. Mira, els dirigents del meu país són capaços de qualsevol acte per assolir els seus objectius; si han de morir uns pocs milers de ciutadans americans és a fi de bé, danys col·laterals,  Déu salvi Amèrica. Sempre han fet el mateix. Pearl Harbour. Setmanes abans de l'atac japonès,  Delano Roosevelt i una part de l'estat major coneixien les intencions dels nipons i, no només no van fer res per evitar la catàstrofe, sinó que van procurar que al dia D i a l'hora H la tropa estés enfeinada netejant i fent inventari; tothom sap que aquest és el moment ideal per atacar un objectiu militar, no hi ha defensa possible. Després de la desfeta, vam intervenir en la II Guerra Mundial, vam envair Europa i ens hi vam quedar, de fet encara hi som; cap potencia europea va atrevir-se a impedir tal fet, gràcies als nostres muchachos es va derrotar a la bèstia: Hitler. Ara és el mateix. Després de l'11 de setembre es va tenir via lliure per bombardejar i envair Iraq i ens hi vam quedar, de fet encara hi som; ara, en aquest moment, s'està preparant la invasió d'Iran, Síria i Jordània, amb l'objectiu d'obtenir el control total de la zona i del petroli; és l'única forma de conservar el poder mundial.
      Vam estar fumant i bevent fins altes hores de la matinada, moment en què , beguts, drogats i esgotats de tanta xerrameca conspirativa, vam quedar adormits. L'endemà l'Ignatius va continuar el seu viatge; tenia la intenció de colar-se en un vaixell mercant amb destinació a Corfú i, un cop allà, se suïcidaria. No crec que ho hagi fet; a hores d'ara deu estar enredant algun vell amic grec.
      

11 comentaris:

Lluna ha dit...

Deu n'hi do els teus coneguts, quina fauna més "variopinta".
Deus ser un xic força sociable tu... jajaja
Petonets i vigili amb els espies

magazine.cat ha dit...

Vam estar fumant i bevent fins altes hores de la matinada.
Quan he llegit aquesta part es quan me adonat de tot!!! ;D

Miss Yuste ha dit...

Portes una vida molt intensa, si més no. Estic segura que la teua experiència és més que suficient per deixar bocabadats a més d'un vell que se les dóna de savi...

Saps? Jo no crec que estiga tan sonat perquè opine el mateix. Potser mai no sabrem la veritat perquè davant la brutalitat d'aquell dia, i el rebuig de tota la societat americana, la veritat pot quedar ben tancada en un calaix.

Una abraçada, Gregori :)

Elfreelang ha dit...

L'Ignatius crec que devia anar massa torrat....no ho sé...

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

Ja dic jo que hauries d'escriure novel·la negra...Però no se t'acudeixi fer-ne la presentació a Nova York, hauries de sortir cames ajudeu-me!!!
Petons´
M. Roser

carina ha dit...

Has fumat molt, tu, oi?

Gregori Samsa ha dit...

Ja ho veus, Lluna, la família es pot triar, en canvi els amics et toca el què et toca

Sí, Magazine, és quan bevem que ho veiem clar..

Miss Yuste, i és que jo sóc un savi que me les donc de vell...
mai sabrem la veritat de res, ni falta que fa

Elfree, l'Ignatius va caure en una marmita de cànnabis quan era cadell

Roser, gràcies per el teu savi consell, però més aviat crec que ho tinc negre per escriure novel·la


No et pensis, Carina, només em foto cinc canutos al dia i una botella de whiski

jomateixa ha dit...

Segur que les plantes que cuides tant bé no hi tenen res a veure...

Violant d'Atarca ha dit...

Caram noi! Tu ets el nostre Bukowski català... ja ens calia algun tipus així ja, en aquesta terra dominada per assenyada gent! ;-)
Bé, maria, whiski... en el pròxim relat ens hauràs de parlar de les teves experiències sexuals... sens dubte una miqueta frustrants (sinó ens feries sentir enveja) ara, això sí, amb ties o paios -això depèn dels gustos da cadascú- espectaculars!
M'agraden els escriptors maleïts!
Una abraçada!

Nacida en África ha dit...

Hola Gregori. Me he pasado un buen rato leyendo la conspiración "judeo-masónica" de los E.E.U.U. según l'Ignatius adornada con buenas dosis de "Maria". Tú no hagas caso i ves pensant en casar-te com m'has dit al teu comentari:).

Brises i petons.

Malena

Gregori Samsa ha dit...

tumateixa, la veritat és que són les plantes que em cuiden a mi...

Bé Violant, veig que m'has clissat de seguida. I de fet, en anteriors "apunts biogràfics" ja parlo de les meves trepidants aventures sexuals, cosa que penso continuar fent. És un no parar...

Ignatius- Maria, aquests sí que formen una bona parella. I amiga africana, encara sóc massa jove per casar-me, potser d'aquí uns anys...