LA PENYA

dimecres, 23 de novembre de 2011

VARADERO

        L'any 1996 va ser el moment en què el PP  guanyava unes eleccions generals per primer cop (ves per on), s'estrenava "Independence Day" i jo fugia cap a Cuba. En aquella època treballava per una organització andorrana dedicada, entre altres activitats delictives, a la falsificació de targetes de crèdit. La meva feina consistia, bàsicament, en col·locar uns petits aparells en els caixers automàtics, els quals copiaven les targetes i enviaven la informació a una central de dades controlada pels andorrans; es tractava d'una tecnologia revolucionària en aquella època. Aquesta ha estat una de les poques vegades que he treballat com a delinqüent professional; la vida pot arribar a ser molt dura en aquest costat del Besós. I posats a delinquir, ho feia a consciència: a banda del què em pagaven ( i em pagaven molt bé) de tant en tant me les arreglava per desviar certes quantitats a un compte personal. Només es tractava de no ser descobert, però els andorrans era gent molt llesta i em van enxampar. Sortosament dins l'organització hi tenia un bon amic, el qual va advertir-me del perill que corria; en temps rècord vaig organitzar la meva marxa; un col·lega cubà em va arreglar el visat, em donà una identitat falsa i una dreça a on poder anar. Cap a meitat de maig vaig arribar a Varadero, ciutat ubicada en la província de Matanzas, de platges fantàstiques i dones increïbles. Tenia prou diners per passar-m'hi una bona temporada, així que durant uns mesos vaig estar gaudint del sol, mojitos i mulates espectaculars. Les cubanes poden arribar a ser molt generoses si tu ho ets amb elles. N'hi va haver una, però, que aconseguí captar tota la meva atenció, es deia Miranda. Era una dona fascinant, capaç de fer-me tornar boig; la seva tècnica i arts amatòries superaven, en escreix, el que qualsevol home podria esperar d'una mortal. Era una deessa. El meu desig era tenir-la a prop, així que li vaig prometre que quan tornés a Barcelona vindria amb mi i li aconseguiria la nacionalitat espanyola. A finals d'any els meus contactes catalans em varen comunicar que la banda dels andorrans havia caigut en una operació conjunta entre la Policia Nacional, Guàrdia Civil i Policia Municipal de Sant Fost de Campcentelles. Així, doncs, tenia via lliure per tornar a Barcelona amb la Miranda, cosa que vam fer d'immediat. No cal que us digui que aquell hivern va ser força calorós per a mi. Però hem de tenir en compte que la vida dóna moltes voltes, que tot té el seu procés natural i que les coses cauen pel seu propi pes; havia arribat el moment en què cadascú fes el seu camí i poguéssim créixer com a individus. Jo, òbviament, en aquell moment estava tramitant la documentació per tal que la Miranda pogués quedar-se a viure a Barcelona, però la mossa no en tenia prou amb això, s'havia enamorat de mi (cosa ben natural, per altra banda) i volia casar-se i tenir fills. Evidentment, només de pensar en una cosa així em venien marejos i rodaments de cap, però jo sempre he estat  ( com pertoca als grans amants) un home amb una gran sensibilitat i molt considerat amb les dones, així que hauria de lliurar-me d'aquell problema sense ferir la sensibilitat de la Miranda. De seguida vaig pensar amb la possible solució: un bon amic de la infància, en Joan, seria la meva salvació. En Joan era d'aquells tipus de nois que no es mengen un torrat i que sempre estan somiant en conèixer una dona fantàstica per casar-s'hi i tenir fills.Així, doncs, donat que compartien interessos, hauria de mirar que ells dos es coneguessin i acabessin enrotllats. La veritat és que no em va resultar fàcil; el caràcter tímid i aturadet d'en Joan i el fet que la Miranda estigués boja per mi no ajudava gaire; s'imposava una estratègia un pèl elaborada: per una banda sempre aprofitava l'ocasió per parlar-li a la Miranda d'en Joan com si aquest fos un ésser únic en la seva espècie, per l'altra vaig començar a ser esquiu i esquerp amb ella, a mostrar-me distant i, per reblar el clau, provocava trobades "casuals" entre ells dos i a soles. Finalment ho vaig aconseguir. Encara recordo ara el dia que tots dos, davant meu i amb cara d'avergonyits ( sobre tot en Joan) em van confessar que s'havien embolicat. Jo, mirant de posar tota la cara d'indignat de què vaig ser capaç i amb posat resignat, els vaig donar la meva benedicció. D'aquesta manera vaig poder tornar a la meva vida de sempre i ells van engegar una relació que acabaria en matrimoni  i quatre fills.
       Ah! que bonic és l'amor.

9 comentaris:

Lluna ha dit...

Mare meva Gregori, es que t'ha passat de tot i força, sort que ets un noi espavilat i saps sortir-te'n prou bé.
Aaiiss l'amor es tan bonic a casa els altres!!!.
Petonets (sense lligams)

Gregori Samsa ha dit...

I és que és un no parar, "mi amol"

Lluna ha dit...

Home del 96 fins ara no diria jo un no parar... Que lo sepas!!! jajaja Encara que potser és que tens moltes més aventures per explicar i nosaltres en la nostra ignorància estem ben despistats.
Però si "mi amol" yo tb "te quielo"

camino roque ha dit...

dejemos la conciencia encerrada, hace falta sobrevivir

Miss Yuste ha dit...

Ets gran, no sé com te les apanyes però així és! I mira que jo no faig paraules boniques de bades.

Hi ha poquíssima gent que mira la vida (i l'entén) amb l'humor que et caracteritza a tu: de tot es pot traure alguna cosa bona.

PD: Si vas fugir al 96, amb la majoria absolutista (perdó, absoluta) del PP d'ara ho tornaràs a fer?

Salut i peles! :)

Alyebard ha dit...

Ben jugat :D

Elfreelang ha dit...

Saps que ets molt llest Gregori?

Gregori Samsa ha dit...

En eso estamos, Camino, concienciados en sobrevivir

Gràcies, Miss Yuste, per les teves amables paraules. Tens raó, sóc un tio gran, ja tinc una edat...
Una petita aclaració, l'any 96 el PP va guanyar sense majoria, va ser en el 2000 quan la va aconseguir. I no, ara no fugiré, afrontaré la situació amb valentia i aplom.
Desperta ferro!!!

Alyebard, jugada estudiada
en mato una i en compto vint

Elfree, això és el que em pensava, fins que vaig descobrir que aquí el més tonto fa rellotges

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

Gregori m'encanten aquests escrits teus, plens d'ironia...no saps mai si tot és fantasia o hi ha alguna part autobiogràfica.
Sabs jugar molt bé al "despiste", ets tot un misteri...
Comença a fer les maletes, doncs tens un vaixell i una altra cubana que t'esperen, o vols conviure amb les gavines blaves???
M. Roser