LA PENYA

dilluns, 5 de març de 2012

L'EFECTE MIRALL (1)

         En Gori Maguí havia finalitzat la seva jornada laboral en el departament de
vendes de LTD, empresa la qual té la seva seu en la Torre Mil·lènnium, l’edifici més
alt de la ciutat, situat al vell mig del nou centre neuràlgic, entre El Corte Inglés
i els jutjats i just davant del llac que presideix el Parc Catalunya. Un cop al carrer, en
Gori Maguí aixecà la seva testa coronada per observar el despertar dels fanals que,
mandrosos, anaven obrint els ulls en mig de la fosca. Poc més de les 6 de la tarda i
ja era negra nit. Temps enrere, no gaire, aquest fet l’hagués enutjat i deprimit; la falta
de llum i de calor li suposaven un perjudici. Ara això no l’afectava, donat que sempre
estava deprimit. En Gori Maguí va encendre una cigarreta, com fa tothom a l’hora de
sortir de les oficines, escoles, botigues, bars i perruqueries, ansiosos de fum i nicotina
i quitrà; en el cas dels fumadors, els no fumadors queden exclosos d’aquest ritual. Va
enfilar l’Eix Macià amunt i després va tombar a la dreta per Francesc Lairet, fins arribar
al Monk, bar a on s’hi podia prendre una copa tranquil·lament, escoltar bona música i
ser servit per personal qualificat. Això últim era una qüestió molt important pel nostre
home; l’atur havia fet que personal arribat de diversos sectors haguessin trobat en
l’hostaleria un refugi a on poder treure el ventre de penes. En Gori Maguí era una
persona que freqüentava sovint cafeteries, bars i restaurants i en els últims temps
havia vist i sofert la davallada qualitativa de cambrers i personal del sector.
           Com és possible que en una societat tan competitiva i exigent es menystingui
d’aquesta manera una indústria tan important en aquest país?
               El Monk era diferent, perquè allà hi treballava la Mònica, una cambrera
professional, guapa i simpàtica que feia molt bé la seva feina. En Gori Maguí va
demanar un gin-tònic, com d’habitud; ginebra Bombay Sapphire i tònica a parts iguals
i un troç de llimona, res de cogombre, com fan ara en els restaurants modernillos.
En Gori Maguí no estava en contra de les innovacions en matèria de combinats,
sempre i quan fos per a millorar. Per l’amor de Déu.
           El local era buit, tranquil, net, amb aquella olor tan característica d’ambientador i,
el més important, era que la Mònica podia prestar-li tota la seva atenció i, fins i tot, fer
petar la xerrada una estona. La Mònica solia mostrar-se simpàtica amb tothom.
               Quan una dona de tarannà franc i obert t’ofereix, de sobte, la seva atenció i
simpatia a través de mirades suggerents i somriures encisadors, no et facis il·lusions, el
més probable és que , senzillament, està de bon humor perquè la nit anterior ha reblat
el clau de forma satisfactòria.
             Va començar a entrar gent al bar i la Mònica va deixar-lo per anar a atendre
a una clientela assedegada i amb ganes de gresca. Durant l’estona que havia estat
parlant amb ella, s’havia trobat còmode, relaxat, gairebé de bon humor. Ara tornava a
estar trist i emprenyat. D’un temps ençà s’havia trobat malament; tenia un mal de cap
persistent, sempre estava cansat, desmotivat, aïrat; defugia  la gent, no agafava mai
el telèfon i la seva activitat ociosa es limitava a passar-se hores davant la televisió.
Temps enrere, no gaire, el divendres a la tarda, després de plegar, era un moment de
fer plans, de quedar amb gent, de fer tot allò que no havia pogut fer durant la setmana,
de nits de confidències i carícies. Ara això no importava, donat que no hi havia res
que l’importés. S’havia començat a preocupar per aquest estat de lassitud i apatia que
no el deixava viure; havia buscat per Internet possibles malalties amb els símptomes
que ell patia; va trobar un reguitzell inacabables de malalties  i dolències: úlcera,
gastrointeritis, insuficiència renal, hepatitis A,B i C, problemes de circulació, problemes
coronaris, artritis, artrosis, edema pulmonar.......i així fins a una cinquantena de casos.
Es va espantar. No recordava l’última vegada que havia anat al metge, d'això feia molts
anys, moltíssims, però havia arribat el moment de decidir-se; passat els quaranta tot es
veu d’una altra manera, i en Gori Maguí ho veia tot molt negre.

7 comentaris:

Alyebard ha dit...

Que no es faci mala sang. Si ha passat dels quaranta té prou valor per demanar-li a la cambrera un de ràpid al magatzem entre les caixes de coca-cola. Sempre li poden dir no, fotre-li un calbot o que somrient se l'enduguin al recambró.
O que el segon gin-tònic no li cobrin...

Lluna ha dit...

Si, esperem que al menys es pugui desfogar amb la cambrera... o amb el gin-tònic, encara que no el veig jo molt decidit.

Hola Sr. Samsa!!

aina ha dit...

40 anys, la flor de la vida, és un exagerat. I segur que la cambrera somriu perqué pensa amb el qué li faria.

carina ha dit...

Ai, ai, ai, aquestes crisis... però sempre hi haurà gintònics i cambreretes per fer volar coloms
Bona setmana amb cambreres o no

Gregori Samsa ha dit...

Si en Gori Magui fos un paio decidit, valent i seductor, no hi hauria història. Cojones.

M. Roser ha dit...

Aquest senyor Gori és tot un quadre,
deprimit, com una ànima en pena i ja només li faltava ser hipocondríac...
Però per altra banda és bastant gat vell!!!
Segons el títol sembla que és la imatge que veus al mirall...:)

jomateixa ha dit...

Hi ha d'haver de tot en aquest món, sinó, com diu en Gregori: "no hi hauria història!"