LA PENYA

dijous, 15 de març de 2012

L'EFECTE MIRALL (3 I ÚLTIM)

                La consulta de la psicòloga Marga Casagolda estava situada a la planta baixa d'un edifici de nova construcció a l'extrem sud de la ciutat. Quan en Gori Maguí va trobar-se davant la doctora Casagolda es va sorprendre, res no era com s'ho havia imaginat. Va donar una ullada al seu voltant; no hi havia cap
divan a on ell s'hi pogués jeure, tampoc hi havia estanteries plenes de llibres d’en Freud però, el que més li va sobtar, va ser l’aspecte de la doctora: portava unes ulleres de pasta enormes amb vidres foscos, els
cabells tenyits de vermell, anava molt maquillada i lluïa un escot generós. Tot i el seu
aire informal, en Gori Maguí va poder adonar-se que la doctora Casagolda era una
professional freda i distant, que en cap moment permetria la més mínima aproximació.
Després d’algunes preguntes de tanteig, la psicòloga es va treure del no res una mena
de qüestionari i li va explicar la importància d’aquell test i va començar
l’interrogatori: “Creu que és una persona sociable?” “Té la sensació que la gent se’l
mira pel carrer?” “Li molesta que li portin la contrària?” I vinga fer preguntes. Allò era
molt semblant als exàmens psicotècnics que fan en els departaments de RRHH de
qualsevol empresa. Al cap d’una hora es va acabar la sessió. En Gori Maguí va
preguntar a la doctora a quina conclusió havia arribat, a la qual cosa la psicòloga va
respondre que a cap, que era massa aviat, que havia d’evaluar el test, que necessitava
més sessions i que si tomba i que si gira. Va sortir de la consulta força decebut; ni tan
sols havia tingut l’ocasió de parlar-li de la seva infantesa, ni de la seva vida sexual, ni
dels seus somnis més íntims; quina mena de psicòloga era aquella? No hi pensava
tornar mai més.
          
      Es feia tard i el Monk s’anava omplint de gent, com corresponia a un divendres
a la nit. Els cambrers feinejaven amb diligència i el propietari del local, un home gros
i amb cara de felicitat, s’ho mirava del fons de la barra estant. En Gori Maguí va
cridar la Mònica per tal de pagar-li les consumicions; tenia l’estómac buit i estava un pèl
marejat. La Mònica, a l’hora de tornar-li el canvi, li dedicà un somriure ample i generós.
En Gori Maguí va pensar que es tractava d’un gest capritxós i gratuït. Va dur-se el
got a la boca per tal d’escurar-lo, però les restes dels glaçons i el tros de llimona van
obstaculitzar el camí lògic del rajolí, el qual va escampar-se per la barbeta i el coll. Va
agafar un tovalló de paper que havia quedat entre mig del canvi que la Mònica li havia
tornat, es va eixugar, va llençar el tovalló a terra, va guardar-se el canvi a la cartera i
va sortir del local. A fora feia fred. Es va cordar fins a dalt i es va aixecar el coll de la
jaqueta i, xino-xano i cap cot, es va dirigir cap a casa seva, un piset buit i fred situat al
barri de la Creu Alta, prop de l’hotel Urpí, sense saber que la Mònica havia col·locat
entre el canvi un tovalló de paper a on hi havia escrit el seu número de telèfon i un
missatge que hi deia: “estic lliure a partir de les 2”.

10 comentaris:

lolita lagarto ha dit...

s'ha de ser burro!
m'ha fet gràcia el Mark Olfield i la Casagolda, pero que muy golda..
a mi em sembla que en gori gori es mereix un epíleg..:)

aina ha dit...

Animal d`aglà!

Quin tio més perspicaç.

Lluna ha dit...

Ais, si es que n'hi ha que neixen estrellats... Pobre Gori. Que hi farem!!

camino roque ha dit...

sólo él ocupa toda su órbita

Alyebard ha dit...

N'hi ha que neixen estrellats. :(

Elfreelang ha dit...

Pobre Gori....mira que eixugar-se amb el tovalló on hi era escrit una possibilitat llaminera....

M. Roser ha dit...

Veig que la psicòloga, com ja em temia, no li va solucionar cap problema...Dius que era una professional, i anava vestida com una "professional", però no...
I ai las, no m'esperava aquest final,
quina manera de deixar-se perdre, oportunitats el pobre diable...

Miss Yuste ha dit...

M'has fet riure!
Quin pobre desgraciat!

Clar, i ara la Mònica pensarà que no té interès en ella! El cas és que per qualsevol racó no hi ha només un pobre diable sinó una dona que pateix per ell!

Salut i peles!

jomateixa ha dit...

Quin final!!!

belkis ha dit...

Em fan molta pena, tant el Gori com la Mònica.
Un petit accident, una beguda que rellisca, i a la merda una bona possibilitat, per a tots dos.

El destí de vegades és un fill de p....

Sr. Samsa, escriu una quarta parta, amb un altre final. No cal que sigui de "fueron felices y comieron perdices", però que a tots, inclosa la Mònica, se'ns quedi un altre sabor de boca.