LA PENYA

dissabte, 23 de juny de 2012

DISPERSIÓ

           El setembre del 92, després dels JJOO de Barcelona, vaig tenir l'oportunitat de conèixer una persona molt especial. Llavors jo era un paio jove i fort. Bé, en realitat mai he estat jove i fort. Sí, és ben bé així. No he tingut mai una fortesa física destacable i sempre he estat mentalment llangorós. Amb això no vull dir que sigui un dèbil mental, més aviat em refereixo que davant les adversitats m'arronso i m'ensorro. I tot i que llavors tenia 27 anys acabats de fer, jo em veia gran. Sentia que havia perdut el tren ( no, no em plantejava que en vindrien d'altres) i que a partir de llavors el camí ja era de tornada. Així ho veia jo.  Potser és un fet generacional agreujat pel meu tarannà indolent i poc xardorós. La gent de 27 anys d'avui en dia el primer que et diuen en iniciar una conversa és:"sí, bé, però és que jo sóc jove". De fet, es podria dir que actualment l'adolescència s'allarga fins els 30.
           Després dels jocs va venir la crisi del 93. No va ser com la que patim fins ara, aquella va ser fugaç, efímera, ràpida, vista i no vista i aquí no ha passat res. Ningú va tenir temps de dir: "la vida ja no serà com l'hem conegut fins ara" o "hem viscut per sobre les nostres possibilitats i ara ho paguem" o "hauríem de tornar a la pesseta" (llavors encara hi havien pessetes).
           Però jo volia parlar de la persona que vaig conèixer en aquella època i dels fets extraordinaris que em varen succeir tot seguit. No és fàcil conèixer gent especial, gent que et faci sentir que, més enllà de circumstàncies puntuals, crisis, estat d'ànims, moments més o menys difícils, tot plegat val la pena. Aquest és el quid de la qüestió: sentir que, malgrat tot, la nostre vida té una raó de ser.
         Ho sento, ja m'he tornat a aspergir. Ja em perdonareu, però us hauré de parlar dels fets succeïts el setembre del 92 en una altra ocasió, si no em quedaria un post massa llarg. Un post massa llarg és com un twit massa curt. No m'agrada el twitter, en tenia, però em vaig esborrar. Mai vaig acabar de trobar-li el sentit....
      Aquest post s'hauria d'haver titulat: "La difícil supervivència de les tortugues en el Mediterrani", però ara l'hauré de canviar. El títol, no el post.

11 comentaris:

aina ha dit...

Vaja, estam compenetradíssims, Gori. I sí, ets un home amb una gran capacitat de dispersió, en puc donar fe.

Emperò, no sé si l`adolescència s`allarga actualment fins els 30 però sí que és cert que abans als 25 ja ères adult i alguns, actuàvem en conseqüència.

Gregori Samsa ha dit...

Bah! això d'actuar en conseqüència està sobrevalorat i, d'això..
per on anava?

belkis ha dit...

El títol t'ha quedat que ni pintat, perquè al final ni persona especial ni supervivència de les tortugues jajaja.
L'any 92 per mi també va ser especial, i va ser l'inici de la resta de la meva vida fins a l'actualitat. Ara espero que el 2012 sigui l'inici d'una nova etapa, però estem a mitjans d'any i encara no he viscut cap canvi substancial.
Ara...m'has deixat amb les ganes de què ens continuis parlant d'aquella persona, ho faràs?

Elfreelang ha dit...

Visca la dispersió doncs...i les persones especials! ja ens contaràs més..si vols...jo als meus 53 ..perdó 35 a l'inrevés em considero jove ...el 92 per a mi no va ser un bon any la crisi em va afectar en forma d'atur laboral i se'm va allargar durant un lustre....

Lluna ha dit...

I que no és bonic dispersar-se a estonetes?? o de per vida si cal... jajaja
No canviis res Gregori, si ha sortit així es que s'ha de quedar així.

Petonets Xicot!!

cantireta ha dit...

Sóc professora per mor de la dispersió. I cundeix. M'agrada llegir-te, tinc remei?

M. Roser ha dit...

Em sembla que hi gent, que la seva adolescència no té data de caducitat!
Per a mi el 92 va ser divertit, ho dic perquè vaig anar a la cursa del Corte Inglès ( caminant) i vaig trepitjar l'estadi abans que els atletes famosos...
Parlant de trepitjar...ho estàs fent amb la teva autoestima, no et veig pas mentalment llangorós (uf, la parauleta)ans el contrari...
No ho dubtis pas, sempre hi ha algun moment especial que ens reconcilia amb la vida.
I jo ara em pregunto , què hi faig aquí rodejada pel rebombori dels petards, barallant-me amb la teva dispersió, intentant esbrinar que et va passar el 92...
Bona revetlla.

Cesc Sales ha dit...

Amb 40 al sarró corro més ara que al 92, i si mai hauria tingut alguna (im) possibilitat d'anar a uns jocs olímpics, seria més aviat ara (no) que al 92 (tampoc).

camino roque ha dit...

permiso
jajaja

Alyebard ha dit...

:P qui vol tenir 20 anys, tornar a la facultat i als bràquets? Nooo

Judit ha dit...

Persones especials... Són elles diferents o realment el que passa es que ens fan sentir diferents a nosaltres?
I per cert... dispersat tant com vulguis,qui t'ho pot impedir? =:)