LA PENYA

divendres, 15 de juny de 2012

ESCAPOLINT-SE DE L'ESCOMESA

       


       El dia 21 (o potser va ser el 22) del passat mes d'abril se celebrà la gala anual del Català de l'any (aquesta cosa televisiva que, curiosament, pretén promocionar aquells que ja estan promocionats a bastament). En aquesta ocasió el premi va ser per Joaqim Maria Puyal, periodista amb una llarga trajectòria a la ràdio i a la televisió, primer locutor en retrensmetre un partit del Barça en català, fantàstic comunicador, Gran Mestre que no perd l'ocasió de pontificar sobre el diví i l'humà així té l'oportunitat d'engegar un discurs; quan ofereix una entrevista (en comptades ocasions, tot s'ha de dir) mira d'alliçonar a l'entrevistador el qual no pot sinó acceptar la diatriba instructiva del Gran Mestre.
       No ho negaré, no em cau gaire bé. La cosa és que jo a ell, tampoc.
       El setembre de l'any 2005 vaig començar a treballar al Cèntric cafè de Barcelona, al carrer Londres, establiment del qual el Gran Mestre n'era client. El primer dia que em va veure, només entrar a la cafeteria, es va mostrar contrariat; em va demanar un vichy i un cafè amb aquell to tan característic, com si estigués retransmeten l'alineació del Barça, tot mirant-me de dalt a baix i arrufant les celles, En un primer moment no vaig donar-li gaire importància, molts clients els molesta que els canviïn els cambrers de capçalera, però al cap d'una estona, de l'altre punta de la barra estant, vaig adonar-me que el Gran Mestre persistia en clavar-me l'esguard amb posat aïrat. Jo en tot moment havia estat correcte, educat, servint-lo en diligència però, això sí, la meva actitud va ser freda i distant. Potser aquest va ser el motiu de la seva indignació.  Durant el temps que vaig estar treballant al Cèntric, la nostra relació client-cambrer no va millorar gens ni mica.
        Òbviament, el meu capteniment no va ser el més adequat; davant d'una celebrity m'hagués hagut de mostrar més obert i simpàtic, tal com feia el meu cap ( un xicot més jove que jo) que sempre que el veia li reia les gràcies, li explicava acudits i l'invitava a Lacasitos (confits en català normatiu).

10 comentaris:

Alyebard ha dit...

Que els donin! Jo vaig fer fa temps un viatge amb tren amb un cantant que es va passar el viatge esperant que li digues alguna cosa.

Gregori Samsa ha dit...

Ah sí? qui era?
explica, explica..

Helena Bonals ha dit...

Crec que hi ha persones que ens haurien de caure molt més malament que no pas el Puyal!

Violant d'Atarca ha dit...

Ai, ai!! estimadíssim Gregoriet... vols dir que no et fa una mica de ràbia el fet que tu encara no siguis tan popular com alguna d'aquestes nostrades figures...? Deu-n'hi-doret de les frases made in Samsa amb les que ens vols alliçonar, fer pensar, maleir-te, etc, etc.? Tot s'hi val per no restar invisible, oi?
El dia que descobrim en quin coi d'establiment sedueixes amb la teva fosca mirada innocents (bé, és un dir, ja sé que no en queden...) noietes amb trenes acabades de tallar, llavors seràs tu el que maldaràs perquè llepem, fins a deixar-les ben llustroses, les culleretes dels cafès ben carregats que ens oferiràs...
De fet, he de reconèixer que jo també sóc de les que no fa cas dels populars que veig pel carrer, no fora que arribés a conèixer-los a fons i em decebessin... ells han d'estar per sobre de nosaltres moralment, oh! i tant! no tothom pot ser tan vulgar com un mateix...
Petonets al clatell! ;-)

Sílvia ha dit...

Però la teva actitud era només amb ell? No em queda clar el motiu exacte d'aquesta tírria mútua. A mi hi ha pedants que em cauen amb gràcia, depèn. El Puyal no el conec personalment. Alguna vegada me l'he creuat pel passadís a la feina i li he dit "Hola", de la mateixa manera que dic "Hola" a la Monste de la neteja.

Gregori Samsa ha dit...

Sí, Bonals, com ara el carnicer de Rostock, per posar un exemple

Apreciada Violant, jo ja sóc un paio poular, oh! tothom pot ser tan vulgar com un mateix i, fins i tot,tan fill de puta. A tu, reina mora,et deixaria que llepessis alguna cosa més que la cullereta. I gairebé juraria que aqui la única que vol donar lliçons de moralitat ets tu.

Hola, Silvia

M. Roser ha dit...

En aquest cas no puc opinar, perquè no tinc massa informació de com és en Puyal, si que el dia del premi em va semblar com si fes una classe magistral, però potser aquell dia és el què tocava...És veritat que molts famosos van per la vida pensant que tothom té la obligació de conèixe'ls, però també n'hi ha de senzills i propers.
Ui aquests "gourmets"... Els Lacasitos i els confits no són el mateix...Els primers són una invenció moderna amb xocolata a dins i els confits tenen ametlles i són de l'any de la picó...
Dolça tarda.

Gregori Samsa ha dit...

Molt bona la teva aclaració d'això dels confits, Roser
amb aquest apunt el post adquireix una nova dimensió.

Audrey ha dit...

Sobta això que expliques,dóna una imatge d'home segur, senzill i per sobre dels esclavismes de la popularitat...Potser no tenia un bon dia, potser senzillament no hi havia empatia mútua i prou...,no?. N'hi ha persones populars que fan molta més por.
Salut!

M. Roser ha dit...

A disposar,je,je...