LA PENYA

dissabte, 26 de gener de 2013

LES 10 MILLORS COMÈDIES DEL CINEMA

              Triar deu comèdies de la història del cinema no és gens fàcil. Per ser just, hauria d'haver confeccionat un llistat de, posem 50 pel·lícules, però la idea era fer un post a on s'hi pogués trobar de forma resumida les millors obres del gènere.
          És evident, doncs, que he hagut de deixar de banda algunes pel·lícules que, personalment, les trobo especialment interessants, enginyoses o divertides ( per exemple: Brazil, Terry Gilliam (1985), Atrapat en el temps, Harod Ramis (1993), Entre copes, Alexander Payne (2004). També, per donar cabuda a un espectre més               ampli, he decidit triar una cinta per realitzador ( com és el cas dels Marx, Billy Wilder o Woody Allen) la qual cosa m'ha obligat a deixar a fora títols com Sopa de Ganso, Primera Plana o Bananas.
          També he descartat alguns dels considerats tòtems de l'humor en el cinema ( Peter Sellers, Monthy Pyton o Louis de Funes) en aquests casos sense càrrec de consciència, ja que personalment considero que aquests estan per sota dels que finalment he triat.
          Per valorar de forma justa una pel·lícula, de qualsevol gènere, s'ha de tenir en compte l'època i l'entorn històric i social en què ha estat realitzada. En alguns casos podem trobar cintes considerades obres mestres de l'època però que no arribarien als mínims exigibles en l'actualitat.
        Doncs bé, les pel·lícules que he inclòs en aquest decàleg es poden considerar intemporals, han envellit força dignament, mantenen aquella frescor i xispa indispensable de qualsevol bona comèdia (amb alguns matisos, òbviament), motiu pel qual han estat considerades obres mestres del gènere, més enllà que, cada vegada que les mires, acabes foten-te un fart de riure.
       Estan disposades en ordre cronològic invers, és a dir, començant per la més recent i finalitzant per la més antiga.





EL GRAN LEBOWSKI   Ethan i Joel Cohen (1999)


       


      Els germans Cohen, Joel director i Ethan guionista, amb un sentit de l'humor àcid i punyent, han mantingut certa regularitat des de que varen començar la seva singladura cinematogràfica a principis dels 80.
      Fargo (1996) o O Brother (2000) , juntament amb la citada, serien els exemples més notables i, posiblement la primera és la que hauria d'ocupar un lloc a la llista, però no he pogut evitar decidir-me, finalment, per El Gran Lebowski. Gran part de culpa d'aquesta decisió la tindrien el protagonista de la història i els seus dos companys: el sempre genial Jeff Bridges en els seus papers de perdedor; el gran, en tots els sentits, John Goodman i el polifacètic Steve Buscemi.
      En Lebowski (Bridges) gran bevedor de White Russian i fumeta, és un otsider especialitzat en ficar-se en merders, es veu immers en una espiral de violència en ser confós per uns mafiosos per un altre Lebowski. Tant ell com els seus peculiars amics es veuen obligats a actuar al límit de les seves posibilitats, creant situacions surrealistes i absurdes. La cinta, amb un guió ben treballat, ens ofereix moments brillants, bones interpretacions i, probablement, el millor personatge creat pels Cohen, amb permís de Frances MacDormand, la sheriff embarassada de Fargo.






L'ÚLTIMA NIT DE BORIS GRUSHENKO Woody Allen (1975)



La primera etapa de l'incansable clarinetista Allen, està plegada de bones comèdies, enginyoses i divertides (El Dormilega, Bananas) abans d'escometre les pel·lícules allenianes per excelència (Manhattan, Hanna i les seves germanes, Delictes i Faltes, etc, etc) Just l'última d'aquesta primera època seria L'última nit de Boris Grushenko, sens dubte la millor d'aquesta primera època. Allen ens situa a la Rússia de l'època napoleònica i, en companyia de la musa del moment, Diane Keaton, desplega totes les seves obsessions i la seva peculiar visió del món, a través de les seves meditacions existancials sobre la vida i la mort, estil Bergman. De fet el títol original és Love and Death, en clara alusió Bergmaniana. La pel·lícula compte amb un seguit de gags d'inspiració chapliniana i marxista, especialment enginyosos i divertits. Sens dubte, Allen no seria Allen sense aquesta primera època.







        

EL JOVE FRANKENSTEIN    Mel Brooks  (1974)






           Personalment, no sóc gaire amant de les comèdies d'en Brooks, però en aquest cas ( possiblement per la influència de Gene Wilder) la cinta va quedar rodona. Una genial parodia de la saga de Frankensteins, imitant l'estil i l'estètica gòtica tan característica de les pel·lícules de terror de l'època. El descendent de Frankenstein, el dr Frankestoin ( Wilder) es veu en la necessitat d'emular el seu antecessor i crear un nou ésser a partir d'un mort, amb l'estimable ajut de l'Igor, un genial Matín Feldman, el qual té certa obsessió en la pronunciació del seu nom i una habilitat especial en canviar la gepa de costat. Les escenes del cec ( Hakman) i de la ballaruga final del monstre són realment brillants.



EL VERDUGO    Luís García Berlanga (1963)





              Comèdia negra, negríssima d'en Berlanga, capaç de reflectir de forma brillant tota la misèria moral i material d'una societat espanyola sotmesa a la brutal dictadura franquista.
El veterà José Isbert dóna vida a Anselmo, un botxí en edat de retirar-se que aconsegueix enredar a l'enterramorts José Luís (brillant Nino Manfredi en el seu paper d'acollonit durant tota la pel·lícula) per casar-lo amb la seva filla (Emma Penella) la qual, per ser-ho d'un botxí, no aconsegueix trobar marit. El punt brillant arriba quan, per aconseguir l'adquisició d'un pis de protecció oficial, pare i filla emboliquen a l'enterramorts per què accepti el càrrec de botxí que ha quedat vacant, assegurant-li que en la pràctica no haurà d'exercir. Però arriba el moment en què hi ha un condemna a mort i en José Luís ha d'acomplir, tot esperant un indult que no arribarà mai, amb la seva obligació. L'escena final antològica: els guàrdies arrossegant el botxí cap al garrote vil, a on l'espera, força tranquil, el condemnat.
Posiblement, la millor pel·lícula espanyola de tots els temps.







SOME LIKE IT HOT      Billy Wilder (1959)



Més coneguda en aquestes contrades com a "Con faldas y a lo loco" i traduïda al català com "Ningú és perfecte" ( Quim Monzò va observar al respecte que era un error posar com a títol la frase final de la història). Comèdia clàssica de nivell, amb situacions equívoques, gags intel·ligents i bon ritme. En Wilder, un mestre del gènere ( L'apartament, Primera Plana, L'estranya parella) encerta de ple en la tria del trident protagonista: Toni Curtis, Jack Lemmon i Marilyn Monroe, actriu que va arrossegar durant tota la seva carrera una fama de frívola, capritxosa i poc professional, però que tots els realitzadors desitjaven tenir en les seves pel·lícules. Potser va ser una persona conflictiva i amb certes contradiccions (qui no té conflictes i contradiccions) però que, al meu entendre, posseïa una intel·ligència notable, un gran talent interpretatiu i una presència escènica indiscutible, més enllà del seu físic impresionant.
Dos músics de jazz, Joe (Curtis) i Jerry (Lemon) són testimonis de la massacre del dia de Sant Valentí de 1929 a Chicago, per la qual cosa decideixen fugir amb una orquestra femenina cap a Miami. I, òbviament, s'hauran de fer passar per dones. I, òbviament, s'enamoren de la cantant Sugar Kane Kowalczyk (Monroe). Tot plegat es complica quan el cap de la màfia de Chicago arriba a l'hotel de Florida.
Lemmon accepta amb més desimboltura el transvestisme que en Curtis, el qual sembla mantenir una certa distància amb el seu personatge.
Tot i l'inici de la història poc còmica (un assassinat en massa), el blanc i negre i les dues hores de metratge, la pel·lícula va ser i és considerada una de les millors comèdies de la història del cinema.



RUFUFÚ    Mario Monicelli (1958)







        A partir de la pel·lícula d'en Dessin "Rififí", Monicelli crea una esbojarrada i divertida paròdia amb gags enginyosos i situacions hilarants. I per poder tirar endavant tal empresa, compte amb actors del moment en estat de gràcia: Vittorio Gassman, Marcello Mastroiani, Claudia Cardinale o Toto, entre d'altres.
L'argument gira en torn de les peripècies d'una banda formada per gent tan poc recomanable com un boxador mig tocat ( Gassman), un fotògraf a l'atur (Mastroiani) o un ex-disjokey amb poc oïde musical, disposats a canviar la seva sort i sortir de la misèria en què es veuen condemnats, entrant a robar en el "Monte de Pietà" de Roma.
M'ha quedat gravada per sempre l'escena on, després d'aconseguir obrir una obertura a la pared  pel sistema del "butró" per poder entrar a la sala contigua on suposadament hi ha el botí, en Gassman i en Mastroiani es troben amb el vell Toto a l'altre banda, el qual hi havia accedit, sense més problema, per una porta.
La pel·lícula va propiciar nombroses seqüeles, com ara "Rufufú da el golpe" sense arribar, ni de bon troç, al nivell de la primera.





ARSÈNIC PER COMPASSIÓ     Frank Capra (1944)






          L'any 1942, després que Capra assistís a la representació teatral a Broadway d'Arsènic per compassió, va proposar a la Warner fer-ne la pel·lícula. La cinta no s'estrenaria fins que l'espectacle teatral acabés les seves representacions dos anys després, condició innegociable imposada als estudis.
Així, doncs, Capra, abans d'allistar-se a l'exercit i de perpetrar "Que bonic és viure", va realitzar aquesta adaptació comptant amb els guionistes Julius i Philipe Einstein, els qui poc després escriurien Casablanca, i amb el genial Cary Grant per el paper protagonista.
El crític teatral Mortimer Brewster (Grant) un solter de conviccions fermes, s'acaba casant amb Elaine Harper (Priscilla Lane) de forma discreta. Abans de les noces de mel, va a fer una visita a les seves adorables tietes, les quals guarden un terrible secret: lloguen habitacions a homes sense família per pocs diners i, per tal de lliurar-los del patiment de la solitud, els hi ofereixen un còctel de vi, arsènic i un polsim de cianuro. A partir d'aquí, un seguit de situacions grotesques i personatges estrafolaris, com ara el nebot sonat (John Alexander) o el dr. Einstein (Peter Lorre).
Una comèdia negre que pretén ridiculitzar alguns trets característics de la societat norteamaricana del moment.





TO BE OR NOT TO BE     Ernst Lubitsch (1942)




            L'any 1942 la situació mundial no era per riure i l'únic que podia fer un jueu alemany com Lubitsch era ridiculitzar els nazis. Sense concessions. I de passada alguns intel·lectuals i actors amb egos excessius.
L'agost de 1939, quan els alemanys envaeixen Polònia, la companyia del Teatre Polski de Varsòvia es veu obligada a canviar d'escenari i de representació. L'actriu principal, María Tura ( Carol Lombard, la qual moria en un accident d'avió just en acabar el rodatge) s'embolica amb Sabinski (Robert Stack) un membre de la resistència. Joseph Tura, marit de la Maria i vanitós intèrpret de Hamlet, es converteix primer amb el cap de les SS Ehrhardt, per passar a ser l'espia Siletski i acabar sent el mateix Adolf Hitler. Tot plegat crea una sèrie de situacions força còmiques i gags divertits, dintre d'una genial comèdia d'argument enginyosament trenat.
En el moment de l'estrena, però, hi va haver col·lectius que no varen interpretar correctament l'intenció de la pel·lícula; Estats Units havia entrat en guerra i no estava per paròdies, fins i tot es va acusar en Lubitsch de burlar-se del patiment del poble Polonès, cosa que el director s'afanyava a desmentir enviant cartes als crítics.
És evident que vist en perspectiva la cinta ha quedat com una obra mestre del gènere.


TEMPS MODERNS Charles Chaplin (1936)




          Chaplin s'adapta perfectament al cinema sonor i és capaç de treure tot el seu geni per crear autèntiques obres mestres. Temps Moderns és la primera d'aquesta nova etapa i l'última amb el seu personatge Charlot (en El Gran Dictador el barber jueu ja és un altre personatge) i, tot i que la cinta és sonora, sap utilitzar i treure partit dels mecanismes del vell cinema mut.
Sàtira despietada d'un món mecanitzat que és totalment vigent i que, problablement, ho serà en un futur. Temps Moderns arriba a un alt grau de perfecció amb seqüències inoblidables: la prova de la màquina d'alimentar obrers, la sessió nocturna de patinatge en uns grans magatzems o el moment genial en què el pobre heroi és confós, bandera roja en mà, per un revolucionari, escena que li va costar en Chaplin ser acusat de comunista i, a la llarga, el seu exili d'Estats Units.
Temps Moderns és, fins ara, un referent del cinema còmic.




UNA NIT A L'ÒPERA    Sam Woods (1935)

   


           Una vegada alliberats d'en Zeppo (el guaperes de la família) i amb un director del seu nivell, els Marx aconsegueixen excel·lir en el cinema de forma brillant. Si Sopa de Ganso seria la pel·lícula esbojarrada, anàrquica i genial per excel·lència, Una Nit a l'Òpera és la quadratura del cercle, la perfecció de la comèdia en el cinema. Tot això un cop assimilats els inevitables i espantosos moments sentimentaloides.
Otis B. Driftwood ( Groucho) prova d'enredar a la rica Mrs. Claypool (Margaret Dumond) per tal que inverteixi els seus diners en una companyia d'òpera, mentre Tomaso (Harpo) i Fiorello (Chico) s'uneixen a l'acció per ajudar a impulsar la carrera d'una parella de joves cantants.
La pel·lícula, divertida, trepidant, transgressora de cap a peus, deixa moments antològics com l'escena de  la cabina  del vaixell o la de la part contractant.
Després vindrien altres pel·lícules inoblidables ( Una nit a Casablanca, Un dia a les carreres, Els germans Marx a l'oest i tantes d'altres) que es veurien sotmeses a certes exigències dels estudis que limitarien el geni dels Marx. Per alguna cosa Una Nit a l'òpera és la preferida d'en Groucho.

   Personalment, jo em quedo amb l'escena inicial, la del sopar amb la Dumond.

http://youtu.be/7QS5jU6lWio

9 comentaris:

Elfreelang ha dit...

gairebé coincideixo amb tu amb totes les que has posat i comentat! quines grans pel·lícules! escenes divertides, àcides algunes tendres altres, amb càrrega de critica , diàlegs enginyosos! gràcies!

Carme ha dit...

Jo seria incapaç de fer un post així... :) No les tinc prou present per triar-ne 10 ni potser 50.

I a sobr e he pensa t començo malament perquè el Gran Lebowsky no l'he vist... sort que la resta sí! :) M'ha fet gràcia recordar-les.

M. Roser ha dit...

Caram Gregori, un post cinematogràfic amb tots els ets i uts...
He de dir, humilment, que nomes n'he vistes la meitat, més o menys i si n'hagués de triar una, no dubtaria gens: Temps moderns, la vaig trobar genial...
Salut i cinema!

rits ha dit...

Jo tp podria fer un post. No sabria per on començar. Coincideixo amb moltes i m'apunto el Verdugo, no sé xq sempre m'ha fet racança el cinema de Berlanga, segur que em perdo molt, xò no em feia el pes. L'escena final, certament, és molt bona!

Ah i coincideixo amb el que comentes d'Allen, sense aquesta primera etapa no seria el que és.

Aquesta setmana passada vaig veure Top secret, cinema potser absurd xò que potser estaria una miqueta més avall, què en penses?

camino roque ha dit...

yo tendría que esforzarme mucho para poder hacer una entrada así

Judit ha dit...

Aquesta vegada hem coincidit fent el post de cinema. Tot i que de forma diferent!
A mi és que les pel.lícules d'humor no m'acaben de fer el pes...
Però com la Roser, Temps moderns em va agradar força.
Una abraçada!

Pons ha dit...

Sense dubte el Gran Lebowski es mereix estar a la llista.
La última nit de Boris es la millor peli d'en Woody Allen que he vist! i que consti que no n'he vist moltes però tampoc poques ;)
Discrepo una mica amb el jove Frankenstein, està bé, però no està a l'alçada de les altres.
El verdugo no l'he vist, me l'apunto ^^
Con faldas y a lo loco es un altre dels clàssics que tinc pendents.
RUFUFÚ no l'havia sentit ni per casualitat, apuntada queda també. El mateix podria dir de Arsènic per compasió i Ser o no ser.
Amb temps moderns la vaig veure pensant que no m'agradaria i em va agradar! A partir d'aquella n'he vist varies d'en Chaplin, però cap com aquesta.
Una nit a l'Opera no em va fer el pes,i amb sopa de ganso vaig acabar de confirmar que l'humor dels germans Marx no està fet permi.

Jo afegiria Mars Attacks! Una genial peli satírica a més no poder on els alienigenes no son ni bons ni dolents, simplement son malparits com ells sols.
I sense dubte la meva preferida. Bé, no es comèdia 100% es mig thriller mig comèdia negra: Snatch, porcs i diamants.

Llavors a títol personal tinc "Una terapia peligrosa" i "Falsas apariencias" que se que no son molt bones, però a mi personalment em fa molta gràcia veure com en De Niro i en Willis respectivament se'n foten del tipus de pelis que fan ells mateixos.

Jaume ha dit...

No les he vist totes ni de bon tros, però si n'hagues de triar una, sense dubte em quedaria amb Tiempos Modernos, per a mi una obra d'art.

Salut!!

Miss Yuste ha dit...

Molt bon post, Gregori! M'anote algunes pelis i una de fet la tinc en DVD i encara no l'he vista!

Espere que vaja tot bé i que sigues molt feliç i tingues cada cop més peles! :)