LA PENYA

dissabte, 16 de febrer de 2013

CALOR

     Em cremava. Respirava amb dificultat, les galtes em bullien i tenia la gola seca. Tenia els ulls tancats i era estirat a terra. Estava en un estat de semi-consciència, letàrgic, difús, confós; el cos no em responia, els membres s'havien declarat en vaga i el meu pensament oscil·lava entre la llum i la penombra. Era de boca terrosa, notava com sortien flames de l'esquena i el cervell es fonia, començava a prendre consciència de les coses i vaig arribar a la conclusió que era mort i que m'havien introduït dins un crematori; aviat el meu cos seria reduït a cendres i em ficarien dins un recipient dissenyat per la ocasió. No era possible, si hagués estat mort no tindria consciència d'ésser ni d'estar, no seria res, no existiria, per tant, no pensaria, no podria bellugar els dits i notar una superfície irregular i granulosa, no notaria aquella coïssor a les parpelles que tant em molestava. Era viu. Però on?
     Comencem pel començament, recordo el meu nom, la meva edat, el meu pes, número de la SS i del NIF, el meu estat civil i l'últim polvo que vaig fotre amb aquella cambrera col·locada de maria. A partir d'aquí entro en un forat negre (ara no parlo de la cambrera, ja no hi penso), parlo de la meva incapacitat per recordar on sóc, com hi he arribat i que hi faig aquí estirat. Intento obrir el ulls, però és debades, la llum intensa m'ho impedeix. Potser estic a la platja. Sí, això, estic a la Barceloneta, m'he quedat adormit i he agafat una insolació de collons (aquesta mania meva de no posar-me protector). Però si és així, per què no sento el brogit de la gent? Per què no noto la marinada i no m'arriba el so persistent de les onades llepant la sorra de la platja? Em començo a bellugar, el cul, la pelvis, són moviments instintius que ens venen donats des de la més tendre infantesa; amunt i avall, amunt i avall, m'estic follant la sorra, la sorra, ets una sorra, porca, obra't de cames, t'agrada, puta? Puta misèria, no tinc un euro a la butxaca, no sé com tornaré a casa. Ah! Es tracte d'això, estic lluny de casa, no tinc diners i no sé com tornar. Però, on sóc?
     Si volia resoldre aquella incògnita, hauria de retrocedir encara més, remuntar-me als inicis, quan era petit i anava a escola, no era mal estudiant, però tampoc especialment bo. Era molt popular entre els nens de la meva classe i desitjat per les nenes. A l'institut vaig demostrar un especial talent a l'hora d'enredar xicots i de seduir xicotes. El meu pare, un membre distingit de la màfia catalana, em va ensenyar tot el que s'ha de saber per arribar lluny en aquesta vida i no deixar-se trepitjar. Durant els anys següents vaig fer molts calés i m'ho vaig passar molt bé. Em vaig casar i separar varies vegades, vaig tenir una dotzena de fills i vaig crear el meu propi bussines, el qual m'obligava a viatjar constantment, sobre tot pel nord d'Àfrica.
     Ara ho recordo, el parany preparat per la DEA amb la col·laboració de les autoritats marroquines, els meus socis abatuts a trets i detinguts, jo que m'escapo i miro de fugir a través del desert amb la meva Range, la policia trepitjant-me els talons, però finalment els despisto. Després de varies jornades de fugida frenètica em quedo sense reserves de benzina, se m'acaba el menjar i la cantimplora és buida. Abandono el cotxe i continuo a peu, després d'alguns dies mastegant sorra i, probablement, caminant en cercles, les forces m'abandonen. Ara només em resta esperar la mort o la policia, qui em trobi primer. Perdo el coneixement.
     Em vaig despertar dies després al Clínic de Barcelona. Havia  patit un accident domèstic. Vaig caure del cap de munt d'una escala de mà després de rebre una descàrrega elèctrica intentant canviar una bombeta. Conmoció cerebral. Tres dies en coma. Sortosament no va haver-hi seqüeles, una setmana més tard estava totalment recuperat, em varen donar l'alta i vaig poder tornar a casa i continuar llegint la novel:la que havia deixat a mitges just abans que es fongués la bombeta de la habitació, novel:la la qual explicava la història d'un personatge de bona família de la part alta de Barcelona dedicat al narcotràfic.

17 comentaris:

Elfreelang ha dit...

és autobiogràfic? sí és així celebro que finalment et recuperessis ...menys mal que no llegies la guia telefònica abans de l'accident! i si és un divertimento literari felicitats perquè està molt reeixit!

Carme ha dit...

He, he, he... el tomb final m'ha fet gràcia...

Espero que no, que no sigui autobiogràfic com diu l'Elfree.
Penso que és una història i t'ha quedat divertida, encara que sigui tant accidentada.

Mari-Pi-R ha dit...

Toda historia tiene una parte de verdad, espero que tan solo nos hayas contado una parte del libro de tu lectura que dejaste en un momento por un cambio de bombilla.
Un abrazo

Sílvia ha dit...

La realitat no és tan èpica com a les novel·les. Un personatge molt còmic, m'has fet riure :)

zel ha dit...

Collons! Quin pet!

Lluna ha dit...

Noi quina poca traça per canviar bombetes!!! El pròxim dia truca a un lampista t'estalviaràs maldecaps. ;p

Bona matinada Sr. Samsa!!!

camino roque ha dit...

está bien tu humor :)

belkis ha dit...

Realment, ets un crack inventant i escrivint històries quan t'ho proposes.
Lo de follar-te "la sorra" m'ha fet riure durant una bona estona jajaja.

Però et diré que no estàs tant malament del tot: jo no m'he aprés mai el meu número de la SS i, sense haver patit cap accident, no recordo quan va ser el meu últim polvo.

M. Roser ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
M. Roser ha dit...

Està vist que a aquest individu, mentre està mig grogui, la imaginació, o el subconscient, no deixa pas de treballar-li...i ens deixa veure la part més sòrdida de la seva personalitat i fins i tot, manté l'ego ben intacte...
El que passa és que el pobre és bastant sapastre, mira que tenir problemes per canviar una bombeta...
Espero i desitjo que no hi hagi cap traç, autobiogràfic!!!

Gregori Samsa ha dit...

Doncs sí, un apunt totalment verídic
Jo,com en Rajoy però a l'inrevés, dic que tot és cert menys alguna cosa
Per cert, no m'agrada que la gent se n'enrigui de les meves desgràcies
home ja!

Judit ha dit...

Li temo a poques coses, però una d'elles és l'electricitat. És veritat Gregori que et va passar això? O només forma part de la imaginació?

Una abraçada curiativa (per si de cas)

Gregori Samsa ha dit...

Que sí, que sí
és veritat que això de la imaginació em va passar

FE DE RATES: allà on hi posa "se n'enrigui" hi hauria de posar " se'n rigui"

Pais secret ha dit...

El que no et passi a tu...

Per a refer-te de l ´accident res millor que una sessió de sorrateràpia, es veu que quedes ben exfol·liat...

rosana ha dit...

Hi ha llibres que t'atrapen ben bé. Salut.

Joana ha dit...

M'ha agradat molt!
La propera vegada ja la canvio jo val) :)

Miss Yuste ha dit...

La veritat és que quan fas aquests relats ens sorprens a tots, ja ho has vist. Crec que saps com escriure per enganxar el lector i que no s'avorrisca en cap moment.

Sí, clar que t'estic dient que escrigues més relats d'aquesta mena. O siga, que enhorabona.

Salut, Gregori!