LA PENYA

dissabte, 23 de març de 2013

        A finals del s XIX un grapat de dones conegudes com a sufragistes es van revelar contra l'ordre establert i varen dur a terme una sèrie d'accions a favor de la igualtat i la justícia. La seva lluita va ser cruenta, dura i llarga, i es va estendre per tota la societat occidental. De fet, la lluita continua i s'està avançant força al respecte.
       Durant molts segles i fins passat mitjans del XX la població negre del sud dels Estats Units era considerada inferior i els seus membres es veien relegats a una vida miserable sense cap mena de expectatives, ni com a individus ni com a poble, negant-se'ls-hi qualsevol dret fonamental. Als anys seixanta, segons conta la llegenda,  una dona negra es va negar seure a la part posterior del autobús en que viatjava i va continuar ocupant la plaça destinada als blancs. Aquí va esclatar tot.
      En ambdós casos va haver de passar molt temps, aquests col·lectius van haver de patir moltes humiliacions i injustícies abans es digués prou.
      En aquesta primera dècada del s XXI la major part de ciutadans que vivim en països de sistemes capitalistes, veiem com se'ns retallen de forma salvatge drets civils i progressos socials que han estat conquerits amb tant d'esforç, mentre que una minoria atresora la riquesa i el poder, fet que adquireix una dimensió dramàtica en el context espanyol i català.
       Ara, tots nosaltres, som les dones del s XIX que acceptem la nostra condició d'ésser submís i secundari, que abaixem el cap, callem i deixem fer.
      Som els negres del Mississipí dels anys seixanta que cantem espirituals, que ens resignem al destí que ens ha tocat en sort, sempre sota el jou de l'home blanc, amb actitud servil.
      Què ha de passar per què diguem prou?

8 comentaris:

Elfreelang ha dit...

jo mateixa hauria signat de gust les teves reflexions.....som els nous esclaus i falta ja molt poc perquè trenquem les cadenes....almenys això espero

Roigbalterra ha dit...

Si Sr., molt be dit

carina ha dit...

Holaaaaaaaaaaa, Samseta, passo per aquí faig un repàs al teu bloc per posar-me al dia i veig que has fet una veritable "Metamorfosi", t'has tornat reflexiu i seriós, m'agrades més quan ets kafkià i surrealista... Vés va a gustos...
Ara fora conyes, tens raó amb el que dius, però és el tarannà dels borregos del segle XXI, l'amoltonament és condició dels que patim i vivim aquest sistema...
pEr això poso aquesta divisa de la gran Maria Mercè MArçal (que tu no pots subscriure per raons obvies), però crec que va a cuento:
"A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel."

Au, re-vo-lu-ci-ó!!!!

Gregori Samsa ha dit...

La veritat, Carineta, és que continuo sent el mateix escarabat de sempre
fosc i tèrbol
Subscric fil per randa la popular sentència de la Marçal
sóc tres voltes rebel
com a nació oprimida, com a classe baixa i com a insecte

i ara escolta, que cantaré una saeta
aiiiiiiiiiiiii.....

Joana ha dit...

Prendre el carrer?, poca cosa més podem fer davant aquesta bestiesa de majoría que te el govern...

M. Roser ha dit...

Mestre Gregori, una lliçó d'història molt acurada, moltes gràcies, per intentar culturitzar el personal...
Parles del molt que hem hagut de lluitar per aconseguir els nostres drets, les sufragistes...Una de les coses anar a votar. De vegades em discuteixo amb algú que no vol anar-hi, perquè va ser una lluita força aferrissada la que es va fer...Sinó agrada ningú, sempre es pot votar en blanc, però no fas un lleig als que hi van deixar la pell..
Però vols dir que ens resignem? darrerament hi ha molta moguda i alguns se surten amb la seva, però segurament hauríem de ser molts més(tots) a dir prou...

Ara entenc perquè ha plogut tant, aquesta Setmana Santa...

Miss Yuste ha dit...

Hauríem de fer canviar la falsa idea de que "ja no existeixen les classes socials", que "tots som la classe mitjana" i el "es mantindrà el trident pensions-educació-sanitat públiques".

Se'n va tot a la merda i la intenció del partit que governa (evitaré posar-me al seu nivell per catalogar-los tot i que ganes no me'n falten)sempre va ser la privatització, els valors conservadors i catòlics i expandir el nacionalisme espanyol.

Em sap greu dir que la gent sí que es mou, però de manera pacífica i potser aquest és el problema. Hem arribat a un punt en que o tirem endavant o parem perquè no podem anar enrere.

Ains.

carina ha dit...

Senyor Samsa, també t'has tornat gandul com jo?
Un mes és molt....