LA PENYA

divendres, 8 de novembre de 2013

HARLEM NOCTURNE

M'endinso en el brogit del carrer 42 conservant el tacte de la seva pell suau en els dits. La suggerent melodia del saxo m'acompanya durant el trajecte. La versió que fa Michael Lignton d'aquest estandard podria estar a prop del so de les bandes clàssiques, en una època la qual les coses eren més senzilles, quan sabies del cert si una dona et convenia, o si era preferible donar-li una bona propina i oblidar-la.

 

4 comentaris:

M. Roser ha dit...

"En una època que les coses eren més senzilles"...Però em sembla que això que dius, home o dona, sempre ha estat una caixa de sorpreses, no sé si se sabia de cert, el que passa que després de fer el pas, la gent no s'ho preguntava...
Bona nit.

Audrey ha dit...

Una música suggerent, sense ser amant del saxo, aquesta convida a la reflexió sobre les teves paraules i et diré que saber si algú et convé o no...és una causa fóra de tota lògica, abans era més senzill?, no sé pas...

sa lluna ha dit...

El saxo és un bon amant, sobretot quan no hi ha dits lliscant per la pell suau ...
Més fàcil? crec que sempre és qüestió d'edats.

Aferradetes! :)

Elfreelang ha dit...

quant temps sense llegir-te ...també és cert que ara navego de tant en tant ....encantada d'escoltar el saxo!