LA PENYA

dimecres, 21 de desembre de 2016

La teutona i el llatí

     L'altre dia em vaig topar a La Vanguardia amb un article titulat Teutons i Llatins, firmat per en Lluis Racionero. Aquest títol em va cridar l'atenció. L'article pròpiament dit, no. M'interessa poc en Racionero. Més ben dit, no m'interessa gens. Així, doncs, el tema em va fer pensar en les diferències o similituds que poden existir entre alemanys i mediterranis. Inevitablement vaig acabar recordant una relació entre una alemanya i un català. Entre una alemanya jove, alta, rossa, ulls blaus i somriure provocador ( aquella mena de somriure que vol dir no estic somrient perquè estigui especialment contenta, somric perquè tu m'interesses, pardal) i jo. Ella parlava alemany i anglès, jo català, castellà i un anglès primari: whats your name, How are you, Fine, thanks i coses així. La nostra comunicació verbal era impossible. En canvi vam ser capaços d'establir una comunicació sense paraules. Gestos, mirades, sons guturals, senyals....Vam descobrir tot un món en el tema de la comunicació gestual i sensorial...el valor dels silencis....D'això ja fa molts anys i va ser una relació que va durar poc, un estiu a tot estirar. Curta però intensa. Després, en tots aquests anys, he tingut diverses relacions. Unes curtes, altres més llargues...algunes dignes de recordar, d'altres millor oblidar...En tots aquests cassos van ser amb noies nacionals. És a dir, parlàvem el mateix idioma. Això significa llargues converses tot prenent un cafè o uns gin-tònics segons el cas, parrafades amb oracions subordinades, frases gramaticalment ben construïdes, pronoms febles correctament ubicats, matisacions del llenguatge i del seu significat quan convenia, hem de parlar dels nostres gustos sexuals, del què sentim, d'allò que volem...no vas entendre el que et vaig dir, potser vaig malinterpretar...potser volem coses diferents...Invariablement l'intercanvi de paraules comporta una problemàtica afegida. Sovint discutim no per arribar a un acord, sinó per imposar el nostre punt de vista al contrari. La relació que vaig tenir amb l'alemanya ( l'anomeno així perquè no recordo el seu nom. Si les paraules no importaven, encara menys els noms) va ser especial. No he aconseguit aquest nivell de comunicació mai més amb cap altre ésser viu. Les paraules, tan valuoses a l'hora de llegir i escriure, poden despistar a l'hora d'establir una comunicació entre iguals.

4 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

Els silencis en poesia són tan importants com les paraules.

Pons ha dit...

El que tots volem saber però ningú gosa preguntar es si la teutona era tetona xD

M. Roser ha dit...

Després de dos mesos de no entrar al blog( problemes d'ulls) em trobo amb un post teu i m'ha fet il·lusió i tot...
Celebro que la relació amb l'alemanya, fos tan gratificant, malgrat no durés gaire, que ja diuen " lo bueno si corto, dos veces bueno"! Tens raó moltes vegades les paraules no expressen el què realment sentim!
Bon vespre, Gregori.

Elfreelang ha dit...

ben tornat outsider un plaer retrobat llegir-te , bones festes i espero els posts següents!