LA PENYA

L'ESPILL

Ja sé que mai sortiré d'aquesta habitació. Les quatre parets que m'envolten conformen el meu món. Ara, per a mi, el temps no existeix. Tant se val, millor així. Penso en tot el què m'ha passat i en el fet que jo hagi acabat en aquest cubicle. Hi penso a tota hora. És l'única cosa que faig, rememorar els fets succeïts en les últimes setmanes. Encara no sé què és real i què és producte de la meva imaginació. No sé quin dia és avui, ni m'importa. Però recordo perfectament la data i l'hora exacta d'aquell fatídic jorn, quan tot va començar: divendres 14 de Febrer, tres de la tarda. Havia sortit del despatx de l'empresa de cosmètics a on treballava de comptable , després de suportar una dura setmana laboral. El meu cap me la tenia botada: cinc dies enrere havia comés un error greu en un dels albarans, la qual cosa els va fer perdre uns milers d'euros. No em van acomiadar, per que sabien que jo era, habitualment, un professional competent. Així, doncs, la cosa es va solucionar amb una esbroncada i una setmana de mirades assassines i gestos de rebuig. Aquell divendres, però, la cosa s'havia calmat, el sr. Parmans, el meu cap, s'havia comportant com d'habitud i havia tornat al tracte correcte i distant de sempre. El dia era assolellat i força agradable i, tot i la importància de la data, me'n vaig adonar que ja no em feia malt recordar la Júlia. Havíem viscut junts durant més de cinc anys i ja en feia un que m'havia deixat per anar-se'n a viure a Amsterdam amb un cosí meu trompetista. Li havia presentat jo. Tot plegat havia quedat enrere; jo mantenia la meva feina i la Júlia era cosa del passat. Vaig respirar a fons, vaig encendre una cigarreta i vaig anar cap a casa a preparar-me el dinar. Fins i tot estava de bon humor, cosa que no havia succeït en els últims dotze mesos. Després de l'àpat vaig anar a fer la migdiada. Quan em vaig llevar ja era negre nit. Tenia malt de cap i d'estómac. Havia menjat massa. Un llamp va il·luminar l'habitació en penombra i un tro va sacsejar els fonaments de l'edifici. A fora plovia a bots i barrals. Tot i així vaig sortir. A casa em començava a aclaparar. L'incipient úlcera que patia s'havia calmat, però les temples m'anaven a cent. Vaig agafar l'autobus que em duria al Monk, un bar de copes que és a l'altra extrem de la ciutat. El local estava tranquil, amb les quatre cares conegudes de sempre d'aquella hora del vespre, llevat d'un personatge que seia entotsolat en un racó de la sala. Vaig trigar a copsar la seva presència i quan ho vaig fer, vaig adonar-me que m'estava mirant. Tenia un aspecte realment inquietant: el costat dret de la cara estava totalment desfigurat, li faltava un ull i el seu braç esquerra li penjava cap a un costat, mort. . Premia els llavis, com si desitgés dir-me alguna cosa sense estar-ne del tot segur. El pitjor era el seu esguard intens i terrible, el seu ull verd se'm clavava com si em volgués penetrar fins el cervell. Quan vaig sortir del local encara plovia. Abans d'arribar a la cantonada em vaig girar i ell era allà, palplantat a la porta del Monk, sense treure'm la vista de sobre. Quan em vaig llevar l'endemà encara plovia. Em trobava bé, però una sensació d'angoixa s'havia apoderat de mi des de la nit anterior i no m'abandonava. Cap el mig dia vaig sortir a fer la compra. Feia molt fred. En sortir de la botiga dels pakistanesos me'l vaig trobar de cara, a l'altra vorera, fitant-me amb el seu ull sinistre. No sabia què pensar. Ens havíem trobat per casualitat o hi havia alguna cosa més? El dubte era raonable, tenint en compte que la botiga i el Monk són a extrems oposats de la ciutat. Vaig tornar cap a casa. Un cop a dalt vaig mirar per la finestra i el vaig veure. Era dret sota la pluja, mirant cap amunt, directament al meu apartament. M'havia seguit. Aquell ciclop malgirbat, mal fotut, malparit, anava a per mi, ara ho sabia del cert. Vaig pensar en trocar a la policia, però no hagués sabut què dir-los. Quan vaig tornar a mirar cap a fora ja no hi era. Què volia de mi? Hi havia algun assumpte pendent i havia arribat l'hora de cobrar? El cert era que hi havia alguna cosa familiar en l'aspecte d'aquella desferra. No vaig sortir en la resta del dia. A la nit vaig patir mal sons. L'endemà diumenge ja no plovia, tot i que feia un dia rúfol, gris, trist. Jo continuava angoixat i nerviós. Vaig sortir al carrer. No sabia que faria si el tornava a veure, però hauria de prendre una determinació al respecte. Vaig agafar l'autobus per anar cap a una tratoria del centre; un plat de pasta i una ampolla de vi m'ajudarien a veure-ho tot més clar. Quan era dins del vehicle vaig mirar a través dels vidres entelats , ell tornava a ser allà. Vaig estar a punt de sortir per encarar-me amb aquell bord que havia aconseguit treure'm de polleguera. L'autobús va arrencar i em vaig quedar a mig aixecar del seient. Després de l'àpat vaig asserenar-me. Potser només es tractava d'un pobre boig, un desgraciat que anava pel carrer mirant-se la gent i jo n'havia fet un gra massa. Potser la tensió i l'estrès dels últims temps m'havien afectat més que no em pensava. A la tarda vaig anar a donar un vol pel centre i a prendre un parell de whiskys. Me'l vaig tornar a trobar en sortir de la cocteleria; era a l'altre banda del carrer amb el capteniment habitual. Vaig creuar i vaig anar directe cap a ell, però en meitat de la calçada un cotxe em va envestir sense que ni tant sols el veiés. Un cop a l'hospital em van explicar que m'havia fracturat el maluc per tres llocs. Dues operacions i tres mesos més tard havia evolucionat favorablement. L'accident no deixaria cap xacra i tot era a lloc. Un matí assolellat de primavera, el metge que em portava em va aconsellar que comencés a moure'm per l'habitació i que provés de donar un passeig pels passadissos. Si tot anava bé, tindria l'alta en pocs dies. No cal dir que durant la meva convalescència no havia rebut cap visita, els meus pares fa temps que són morts, no tinc més família i els pocs amics que tenia els vaig perdre durant la meva relació amb la Júlia, no els suportava. Llevat d'un, òbviament. Seguint les instruccions del dr. Magnus aquella mateixa tarda vaig llevar-me i, amb penes i treballs, em vaig dirigir cap els lavabos. Tornar a pixar dret sense l'ajuda d'un orinal pudent em va tornar l'esperança i la dignitat perdudes. En rentar-me les mans vaig aixecar la vista i en el mirall hi vaig veure reflectit el rostre terrible de l'ésser que m'havia estat perseguint abans de l'accident. Vaig deixar anar un crit esfereïdor. Desesperat, foll, obcecat, superat per les circumstàncies, vaig anar cap a l'habitació i em vaig tirar per la finestra. Una caiguda lliure de cinc pisos. Vaig estaballar-me contra el sostre d'una ambulància que era allà aparcada per després caure com un pes mort contra l'asfalt. El primer impacte va destrosar-me la clavícula esquerra, inutilitzant-me un nervi i deixant el meu braç esquerra inhàbil per a la resta de la meva vida, la cara va rebre la pitjor part en el segon impacte: el pòmul dret em va quedar totalment enfonsat i vaig perdre l'ull. Després de salvar-me la vida i ja estabilitzat, la direcció de l'hospital, aconsellat per l'equip de psicòlegs, va trobar oportú internar-me en un centre psiquiàtric, en espera d'una possible recuperació, la qual cosa sé que no és factible. Ara, al menys, sé que no el tornaré a veure mai més: he prohibit al personal del centre que m'apropin, sota cap concepte, un mirall.