LA PENYA

L'OMBRE DEL ROURE


                 
                                                                                                     

                   
L'home era dret davant del cotxe. L'impacte havia estat considerable. S’adonà que l’arbre, just al marge i a l’inici del pendent, havia impedit que el seu 4x4 s’estimbés barranc avall. Era en una carretera camí de Sant Sadurní, a on hi tenia un casalot per passar els caps de setmana i els mesos d’estiu. El morro del vehicle havia quedat totalment enfonsat, enquistat en un tronc el qual deuria tenir uns cinc metres de diàmetre, pel cap baix. L’home, amb l’espatlla adolorida per l’estrebada del cinturó, havia sortit del cotxe pel seu propi peu i, aparentment, sense cap lesió important. Això si, l’estat de l’automòbil deuria aproximar-se al sinistre total. Una llàstima. No tenia els dos anys i encara l’estava pagant. De tota manera, s’alegrà de estar sa i estalvi. Quina sort he tingut- exclamà en veu alta. No ha estat sort- afirmà l'arbre- si no t’has matat ha estat gràcies a mi. Oh, es clar- va dir l’home- moltes gràcies. No es mereixen- contestà, polit, l’arbre. Ja ho he fet abans. Vull dir que no és la primera vegada que salvo una vida. L'última vegada va ser no fa gaire, uns quaranta anys enrere, quan un membre del govern franquista, de visita per aquestes terres, s’estavellà contra la meva còrpora amb el seu cotxe oficial. I encara tinc present el dia que un maquis trobà refugi rere meu i va poder evitar les bales disparades per la Guàrdia Civil. I també recordo aquella ocasió que varen intentar penjar a un bandoler, però la branca que subjectava la forca cedí, i l’assaltador de camins que robava als rics per donar-ho als pobres salvà la vida. No tens criteri a l’hora de decidir a qui salves i a qui no- va fer l’home. Un ésser humà, dotat d’intel·ligència, no hagués actuat d’aquesta manera. Bé,de fet, només ets un arbre.Com goses jutjar-me -va exclamar l’arbre, visiblement ofès. La meva funció en aquest planeta no és la de decidir qui pot viure i qui no, com feu vosaltres. El meu objectiu és més elevat. Jo sóc el roure de can Codorniu, de la família dels quercus cerrioides i tinc més de cinc segles d’existència i estic fart de veure com desapareixen els meus germans per culpa de la vostre ignorància. Si us plau, no pretenguis donar-me lliçons d’ètica. Tens raó, perdona si t’he ofès- s’excusà l’home. Però has de reconèixer que si ens equivoquem és perquè som éssers lliures amb capacitat per decidir, cosa que no podem dir del món vegetal. Però el roure de can Codorniu no contestà. Es limità a ignorar a aquell ésser mal educat i pretensiós i restà dret, ferm, orgullós, amb les branques ben amunt, deixant que el vent acaronés les seves fulles.