LA PENYA

RETRAT DE JORNADA LABORAL ESTIVAL AMB FONS NEGRE

Surto al carrer i em trobo amb l'embat d'un sol omnipresent capaç d'esberlar les pedres i fondre els fanals i convertir en estat gasós qualsevol líquid que pugui haver sobreviscut abans. No sé de què m'estranyo: són les dues del migdia d'un 10 d'Agost, dia del meu aniversari. Els carrers són buits, la gent és de vacances, però a mi em toca pencar perquè ja les vaig fer el proppassat mes de Juny. Quant arribo a la parada del bus tinc el cos amarat de suor i la camisa xopa. Sóc sol a la parada. Arriba el 33. Pujo i la frescor artificial del vehicle em revifa i em renova per dins i per fora. Hi ha poca gent. Quant arribem a Mallorca- Sagrada Família puja aquella noia de poca alçada i cames gruixudes que s'abilla sempre amb vestits curts amb motius alegres. Avui en porta un de vermell sense mànigues amb un estampat de flors blanques ( no sé quina flor és, no sóc expert en botànica, jo) i porta els cabells recollits en una cua que li va d'una banda a l'altra. La miro i em somriu. Ens coneixem de vista; la noia tampoc farà vacances aquest mes, em penso. Seu rere meu. És maca i molt jove. No em mal interpreteu, no hi ha males intencions en les meves paraules: la xicota podria ser la neta del meu pare. Seguim el trajecte. La poca gent que transita pel carrer esbufega, jo, en canvi, vaig ben fresquet. A la parada Diagonal-Provença s'incorpora l'home rodanxó d'aspecte simpàtic i cordial. Sempre somriu, és tot bonhomia. Té l'aspecte de ser un d'aquells pre-jubilats que no s'han adaptat a una vida sense obligacions ni horaris i s'entesten a mantenir vells hàbits. Quan em jubili jo també somriuré sempre. Ara mateix no en tinc ganes. Estem arribant a Diagonal-Balmes. Ara pujarà aquella parella mixta formada per un mascle de pell blanca i ulls blaus i una femella de pell bruna i ullassos negres, probablement d'origen teutó ell i de procedència sud-americana ella. Sempre fan cara d'emprenyats. Deuen tenir la meva edat: al voltant dels quaranta. Ni gaire joves ni massa vells. Ara ens em aturat a Diagonal-Villaroel, a prop de la plaça Francesc Macià. En aquesta parada no hi espero ningú dels meus companys de patiment estival. La propera és la meva. Jornada seguida fins a les deu de la nit, quan el sol ha marxat i la calor deixa pas a una xafogor enganxosa que només pot ser superada per una dutxa amb aigua freda i una gerra de cervesa. Primer una cosa i després l'altre. Ha pujat algú i seu al meu costat. És un home molt alt, va vestit tot de negre, duu un abric gruixut, llarg fins els peus i porta un capell d'ala ample enfonsat fins a les celles. No li puc veure el rostre. Té l'esguard fixat a terra. Sembla sorgit d'un altre temps, d'un altre lloc. Comença a murmurar alguna cosa semblant a un prec, tal vegada a un rap. Llavors, amb una veu greu i profunda, diu, sense aixecar la vista:- "Si volem que tot quedi com és, cal que tot canviï". Me'l miro de biaix i observo la cicatriu que li travessa la galta dreta en diagonal. Una ferida lletja. L'home de negre, ara, continua amb la seva lletania inintel·ligible. El bus arriba a la meva parada. Baixo, alleujat i sense mirar enrere. Una llepada d'aire calent em torna a un estat letàrgic. Sortosament, l'any que ve faré vacances a l'agost.